Lluís Llach va néixer a Girona el 7 de Maig de 1948. La seva biografia podria assemblar-se a la de milers de catalans de la postguerra. El fill d´una família humil i treballadora, estudiant compromès amb la lluita antifranquista i que va esdevenir el trobador de la “Nova Cançó”, la revifalla espiritual i cultural d una Catalunya vençuda i humiliada per quaranta anys de foscor i de fanatisme anticatalà. La veu del cantautor que aconseguí despertà del seu somni a la nació catalana que restava sojornada per la maldat d’un règim maligne i estrany a l’esperit català, el paladí de la llibertat que demana que neixin flors a cada instant. La seva història personal podria haver estat una biografia idealitzada en els records de la Barcelona anarquista, fill dels perdedors d´una guerra salvatge e incivil; descendent d’una família compromesa amb la llibertat, d’esquerres i nacionalista; un noi criat en el si d’un ambient progressista i català. Un home amb un marcat esperit revolucionari i compromès amb el que va està la Catalunya Republicana de Macià i d´en Companys. El net de l’avi Siset, un vell abatut, lluitador de la batalla de l’Ebre, derrotat per les tropes franquistes, però amb esma suficient per no abaratir el somni del malson opressor, que fa tants anys que ens esclavitza.

Segons la autobiografia extreta de la seva pàgina web, la descripció de la seva progènie es senzilla i entenedora: “El pare és metge, fill de terratinents i la mare és una mestra nascuda a Porrera (Priorat) que havia rebut una educació burgesa en la Barcelona del anys 30: una ciutat republicana i nacionalista, en la que les idees anarquistes i d’esquerres dominaven l’ambient cultural”. Clar i català, exemple de la puresa dels gens, la nitidesa del compromís de lluita, la idealització de l’oasi i de la Catalunya sensata e Inmaculada. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta.

El pare fou un bon metge rural, la mare una senzilla mestre. Una família de la “bona burgesia” forjadora de la Catalunya menestral, amatents d’un ambient de llibertat, de cultura i d’esforç. Llach rememora l’existència d’un piano en el domicili familiar que va marcà profundament al jove cantant, qui amb 6 anys començà a composar les seves primers estructures musicals al mateix temps que va aprendre l’abecedari, envoltat d’un ambient sà i amb amics compromesos amb el seu país petit. Estudiant a Figueres desprès a Barcelona per cursar estudis d’enginyeria, va entrà en contacte amb el grup “Els Setze Jutges. Editaria el seu primer disc amb la empresa “Concèntric”. El 1968 composa “L’estaca” que fou himne de totes les reivindicacions antifranquistes i a partir de 1970 esdevé un mite per tota la intel·lectualitat i la progresia del “Estado español”. A finals de 1970 decideix exiliar-se i debuta a l’Olympia de París amb un gran èxit. El 1975 publicà “Viatge a Ítaca”, i retornà a Espanya arran de la mort de Franco, i tributa cançons als últims morts dels franquisme. La seva arribada a Barcelona fou extraordinària, aclamat per la multitud, donà tres recitals al Palau d’Esports de Barcelona davant la plana major de les noves forces polítiques i socials de Catalunya, i esdevé el poeta de la llibertat. El 1977 treu el disc “Campanades a morts”. Compromès amb totes les lluites de l’esquerra marxista, el 1980 participà en un Festival Contra-Eurovisió a Brussel·les, i posteriorment treu al mercat “Verges 50″. I la seva figura s’anà engrandint. Amb el somriure, la revolta.

Aquesta ha estat la seva vida e imatge, o almenys això és el que hem cregut la majoria dels mortals que hem mitificat al millor cantautor que ha donat Catalunya. Un home d’especial sensibilitat musical i vital; voluntari i solidari amb totes les causes perdudes; bon amic dels seus amics; compromès amb les lluites revolucionàries i d’esquerres del mon, ja sigui a Palestina, Cuba o Euskadi. I per damunt de tot, el record de l’avi Siset com l’exemple del lluitador antifranquista, i hores d’ara metàfora antihispànica que deslliga l’estaca on estem tots els catalans lligats. Mai no ens podrem deslliurar.

Però qui és en realitat en Lluís Llach?. Un home d’esquerres, llegenda viva de la correcció política, compromès amb la alliberació de ments i pobles o un farsant del seu passat?. Un empresari vitivinícola d’èxit del Priorat o l’hereu d´una tieta feixista i solterona fundadora de la primigènia Falange Espanyola?. El fill d’un lluitador per la República o el fill d’un voluntari franquista?. El descendent d’una nissaga liberal, progressista i d’esquerres o el descendent de la nissaga Carlista i espanyolista més coneguda de Girona?. I la pregunta més punyent que ens sura davant les dades familiars; Lluis Llach era el net de l’avi Siset o el net d’un comissari de la “Policia Secreta Española”, conegut com el “abuelo Grande”?. Que tinguis sort

Anem a pams; doncs la biografia del nostre cantant és complexa i sorprenent i segueix el mateix patró de la manipulació històrica que ha sofert en els últims anys la nostra nació cultural; és a dir, la percepció d’una Catalunya aliena al cos espanyol i sincerament antihispànica. El paral·lelisme entre la història real i la imaginada de la vida familiar de Llach i la falsedat i la invenció de mites de Catalunya semblen calcs desenvolupats pels falsadors i detentors de la veritat única e indiscutible, que aliena voluntats i tergiversa l’autèntic esperit català, el de la seva tradició catalana e hispànica. La gran mentida separatista, la permanent falsificació dels seus orígens, la de la patranya de la República i la llibertat, la  invenció de mites i llegendes, la distorsió de la veritat, la negació del nostre passat comú amb els pobles hispans; en definitiva, l’engany d’unes meuques que es creuen les seves pròpies fal·làcies i pretenen imposar els enganys com a dogmes de fe immarcescibles. Malalt d’amor pel meu país.

Comencem pels Llach. La família procedeix de Sant Martí el Vell (Gironès). Els  avantpassats més coneguts foren els “Llach Guilla”, pagesos benestants -des del segle XVII–  i políticament conservadors. El rebesavi del biografiat fou l’hisendat Joaquim Llach i Coll, cap carlí de la província de Girona, trabucaire i des de l’any 1874 ja era membre del Primer Esquadró Carlí de Girona. Joaquim Llach i Coll, àlies «Llach Guilla», besavi d´en Lluís era el dirigent e la Junta Tradicionalista de la província de Girona. En el 1912 el fill i hereu de Joaquim, en Manuel Llach i Sastre (l’avi patern d’en Lluis), era vocal de la Joventut Tradicionalista i també fou sometent de Sant Martí Vell. El maig de 1921 Joaquim Llach i Coll fou nomenat president de la Junta Provincial Tradicionalista de Girona. El 1926 se celebrà a Girona, a l’església de Sant Feliu, un acte d’homenatge al vell “Llach Guila”, el cabdill carlí e hispanista de Girona: “on es va fer l’acte de jurament a la bandera espanyola que duia per lema la màxima carlina Dios, Patria y Rey, reforçada amb la inequívoca expressió y que hemos de defender de las turbas liberalescas y anárquicas”. No em vull negar cap demà per una almoina.

El pare d’en Lluís fou en Josep Maria Llach i Llach (Sant Martí el Vell 1910- Girona 2002). Metge i polític. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona, militant del “Requetè Català”, membre de les joventuts Carlines, fou perseguit per destacats membres d’esquerra a l´inici de la guerra civil espanyola. Fugitiu a l’Espanya nacional, s’incorporà com a voluntari en els terços carlistes en la lluita conra la República. Acabada la confrontació civil, va exercí de metge rural a Verges, i fou anomenat batlle de la vila per les autoritats franquistes donada la seva lleial actitud personal e ideològica vers el règim, militant de “FET y JONS” i president local del “Movimiento Nacional”. Va exercí d’alcalde de 1950 fins el 1963. Retirat posteriorment a Girona, va viure distanciat del seu fill fins la seva mort. Així defineix al seu pare en Lluis al llibre “Lluís Llach. Siempre más lejos”: “Por ejemplo, mi padre era alcalde, y había luchado junto a los nacionales de una manera bastante “heroica”, porque había pasado la frontera dentro de una bota de vino, con peligros, arriesgando la vida e incluso habían matado a un primo suyo, de su mismo bando, durante la guerra. Por lo tanto, él era un franquista convencido”. Déu n’hi do, doncs “No era això, companys, no era això”

Seguim pels Grande. Cognom d’arrels extremenyes, terra de conqueridors i d’emigrants. L’avi matern, “El abuelo Grande” era un inspector de la policia espanyola a Barcelona, membre de la famosa “Policia Secreta” perseguidor d’anarquistes i eliminat a començaments de la guerra civil. L’àvia na Maria Vall i Figuerola, filla de Porrera, mestre directora d’una escola religiosa, fanàtica franquista i segons la descriu el seu net: “Yo creo que mi abuela tenia una especie de maldad siniestra…mi abuela era un personaje terrible”. Lluís Llach va viure a casa dels avis materns els primers anys d’estudiant a Barcelona, però el des encontre personal amb l’àvia va produir que Lluís és revoltés contra la seva família i comencés a conviure amb altres estudiants. Començava el contacte amb els Benet, Serrahima, Espinàs (“La merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda”). La seva entrada al grup “Setze Jutges”. La mare, na Maria Grande i Vall, mestre a La Pera, exercí una influència molt gran en la personalitat de Lluís. Dona de caràcter i descrita d’aquesta forma al llibre “Lluis Llach, siempre más lejos”: “Su madre no quería que se dedicara a cantar porque pensaba que no sería nunca nada, ella quería que estudiase. Además, era muy del régimen de Franco, como el padre, y cuando Lluís empezó a hacer canciones políticas y a tener problemas con el franquismo la familia se preocupó muchísimo. Y es que el niño les salió… ¡madre mía!…” i. Be podriem dir: “Mireu-lo com va presumit i fatxenda, és l’adéu als complexos pels pecats dels “papás”.

Les estades estivals al poble de la mare, a Porrera, marcaren part de la seva vida, i en especial la germana de l’àvia, na Pilar Vall i Figuerola. Propietària de la finca “Can Vall de Porrera”, fou la “tieta” que marcà profundament al jove Llach. Dona de ferm caràcter, fundadora de “Falange Española” a la província de Tarragona, detinguda el 1936 per militants d’esquerra, detinguda i torturada al vaixell “Uruguay”, així la recorda en Lluís: “La meva tia Pilar, fundadora de falange a Tarragona, una senyora familiarment acollidora, però molt difícil de d’aguantar, perquè el seu fanatisme tant religiós, com polític i personal, però ple de bones intencions”. La mare de Lluís va rebre en herència la finca familiar, tal i com reflecteix el llibre “Lluis Llach, el noi de Can Vall”: “Amb la mort de la tieta Pilar, per una sèrie de rancúnies familiars, hereta la meva mare, que en principi no li hagués tocat”. La finca posteriorment passà a mans de Lluís, i desenvoluparia el negoci vitivinícola. La meva terra sols té caliu.

Durant la seva joventut en Lluís Llach fou un significat “feixista”. Vicepresident de la organització “Los Cruzados de Cristo Rey” a Figueres i militant falangista com el pare. Ell mateix és definia al llibre “Lluis Llach: Companys no és això” com: “Si jo vaig ser el que podríem dir un nen feixista… paraules com Imperio, bandera, patria, nación, deber, orden m’exaltaven apassionadament”. Feixista, radical catòlic i espanyolista convençut. Pels descreguts “Haurem de pregar davant la Verge del Carme  i amb dos ciris que tinguin flama”.

Fins aquí la història dels pares, dels avis i els besavis. Ben cert és que la herència familiar no ha de ser barrera que impedeixi una evolució ideològica per ningú, i entenem que en el mon de les idees; els sentiments, la evolució personal, les amistats i les vivències de cada ser marquen el fruit de cada instant i permeten copsar la realitat de forma diferent a la viscuda per l’entorn familiar. Ortega y Gasset ja va afirmar. “Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo“. Difícil i complexa frase de l’autor de “Meditaciones de Quijote”, que aplicada a Lluís Llach ens deixen certament desconcertats. Les seves circumstàncies personals arran de la vivència amb l’àvia materna va provocar a l’adolescent Lluís un canvi radical ideològic i vital, renegant de les seves arrels, de les seves tradicions familiars i personals; rodejat de “nous amics”. Enfrontat amb els pares, es refugià amb l’amistat de Ponç Feliu, i es deixà influir per l’avi del nou amic, en Narcís Llansa –el “Narciset” o “l’avi Siset”, un barber republicà de Besalú, ex-regidor d´ERC i un gran fabulador i xarlatà. Una esperança desfeta, una recança infinita.

Si m’heu de fet callar que sigui ara, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.

Brasichall, Mias i Maillol. Tres catalans universals.

Tres Catalans del Rosselló, europeistes i dretans. En Brasillach, en Mias i en Maillol representen la catalanitat més ferma, la intel·lectualitat de la civilització Occidental al Nord català. Tres nord catalans que representaren lo bo i  millor de la cultura catalana a la França d’entreguerres. Tres francesos amb sentiment europeista i amics d’Espanya. Tres catalans políticament incorrectes i que volem rescatar del menys teniment.

Incòmodes pel nacionalisme separatista, eliminats pels ideòlegs d’esquerra, odiats pels alliberadors comunistes, perseguits per la seva militància dissident, oblidats pels inquisidors de la democràcia marxista, censurats pels bocamolls liberals. Brasilach i Maillol foren assassinats a la fi de la IIª Guerra Mundial pels nous amos de l’ordre mundial, en Mias va fugir a l´Espanya Franquista per evitar ser eliminat pels partisans comunistes.

La Catalunya intel·lectual del Sud, avui subvencionada i manipulada, morta i rapinyada pels separatistes, erma de líders capaços de fer-la ressorgir del seu abatiment físic i moral; castrada de valors i sense esma de redreçar dins del seu destí natural, hispànic e imperial; avui sojornada a interessos de rapinyaires politics i aprofitats miserables. La Catalunya dels hereus d´en Macià i Companys oblida als seus millors fills. Ni Balmes ni Pla, ni Verdaguer, ni Dalí ni D´Ors mereixen el record dels malfactors capdavanters de la trista Catalunya. Oblit total mereixeran, a ulls dels amos de la “intelligentsia” mediàtica catalana, tres nord-catalans acusats de col·laboracionisme amb els Alemanys.

Brasillach el poeta e intel·lectual, en Mias el polític e ideòleg de la “Catalunya del Nord”, en Maillol l’artista per excel·lència. L’esquerra que ahir i avui dicta les normes polítiques i morals, els comissaris de la ideologia única i marxista ens deixà orfes de referents, oblidant als catalans més universals de la Catalunya del Nord i enaltint la mediocritat dels llepaculs llefiscosos i paràsits a sou que avui formen l’anomenada “cultureta catalana”

Revelats contra la farsa i la misèria marxista, recordem a Mias, Brasillach i Maillol. L’honor per ells i el nostre menyspreu pels sàtrapes i golafres del seu ordre mundial.

Adjuntem una petita biografia per homenatjar-los.

Robert Brasillach, (Perpinyà,  1909 i afusellat el 6 de febrer de 1945 al Fort de Montrouge). Escriptor, periodista, poeta i crític de cinema. A principis dels anys trenta, Brasillach va començar a col·laborar regularment al diari L’Action française i a L’Étudiant français; així com el 1937, passà a dirigir el setmanari “Je suis partout”, on hi publicà articles de gran profunditat ideològica i fou un dels més reconeguts intel·lectuals i home de lletres de dretes de la França d’entreguerres. Va escriure desenes de llibres i poemes, destacant: “Présence de Virgile”, “Le Voleur d’étincelles”, “Le Procès de Jeanne d’Arc”, “ L’Enfant de la nuit,”, “Portraits. Barrès, Proust, Maurras, Colette, Giraudoux, Morand, Cocteau, Malraux”, “Histoire du cinéma”, Le Marchand d’oiseaux”, “Animateurs de théâtre”, “Les Cadets de l’Alcazar”, “, Les Sept couleurs”, “Histoire de la guerre d’Espagne”, “Notre avant-guerre”, “Poèmes, Balzac”, entre moltes d’altres. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, va donar suport al bàndol franquista, fins al punt d’arribar a desplaçar-se a Espanya, i va escriure sobre els fets de l’Alcàsser de Toledo. El 1940, després que els alemanys envaïssin França, Brasillach, reclutat per a l’exèrcit, fou fet presoner; ara bé, el 1941, a causa de les seves actituds polítiques, va ser alliberat i tornà a França, on defensà la idea d’un feixisme a la francesa, que no fos un simple calc dels models alemany o italià. Partidari de Petain, el 1943 deixà el càrrec de director de “Je suis partout”, que continuà el conegut col·laboracionista Pierre-Antoine Cousteau (Saint-André-de-Cubzac 1908- París 1958, periodista i germà de Jacques-Yves Cousteau i membre de la “Milícia Francesa”). Després dels desembarcaments aliats de Normandia i Provença, Brasillach no intentà fugir ni a Alemanya ni a Espanya, sinó que es quedà a França. Llavors, les noves autoritats franceses, veient-se incapaces de localitzar-lo, arrestaren la seva mare, amb la qual cosa, Brasillach va decidir lliurar-se a la Prefectura de Policia de París. El van empresonar on, processat el 19 de gener de 1945 per col·laboració amb l’enemic, va ser condemnat a mort. El seu advocat defensor, Jacques Isorni, s’ocupà mesos després de la defensa del mariscal Pétain. L’execució de Brasillach fou una concessió del General De Gaulle als comunistes, negant-se al perdó i amb la complaença i entusiasme dels antics col·laboracionistes i reconvertits al marxisme en Camus i Sartre. La repressió dels “alliberadors” fou brutal a la Catalunya Nord dirigida pels comunistes, amb milers de detinguts (només a Perpinyà 4.000 catalans detinguts i depurats (l´epuration), torturats i rapats, centenars de execucions, i casos com el del Pare Niort Lleó (Perpinyà 1880- 1944, sacerdot de Talteüll, enfrontat amb els comunistes locals i en especial al mestre del poble, aquest el denuncià i el feu assassinar): “A Perpignan, quatre mille suspects sont soumis à des traitements horribles. L’abbé Niort, de Tautavel, âgé de 65 ans, a le thorax enfoncé et les côtes cassées. On lui arrache les ongles, les cheveux et des morceaux de chair avec des tenailles. Condamné par une cour martiale, on doit lui faire des piqûres pour qu’il tienne jusqu’au poteau. Dès qu’il s’effondre, la foule se précipite sur son cadavre. Des femmes frappent le mort. D’autres urinent sur lui. Quelques mois plus tard, l’abbé sera réhabilité à titre posthume”. A la fi de la IIª Guerra Mundial s’establiren els comitès de depuració a tota França liderats pels membres del PCF i altres “Resistents”. El comitè de depuració dels “intel·lectuals” francesos del “Comitè National des Escrivants” (liderat pel comunista Louis Aragon a les ordres de la URSS i conegut com “Le Gran Inquisiteur” i amb la col·laboració entusiasta d’artistes com en Picasso) i la seva “Comission d´Epuration” va elaborar una llista de 165 intel·lectuals i artistes francesos acusats de col·laboracionisme i que devien ser eliminats seguint les pautes stalinistes. El llistat era encapçalat per en Robert Brasillach (i entre d’altres a la llista hi figuraven els escriptors Louis-Ferdinand Celine, Bernard Grasset, Henry de Montherlant, Paul Chack, Robert de Nöel, Jean Luchaire, Alain Labreaux, Paul Ferdonnet, Maurice Bardèche, Lucien Rebatet, George Simenon, Abel Hermant, Jean Marquès-Rivière, René Benjamin, Alphonse de Châteaubriant, Henri Beràud, Pierre Drieu de la Rochelle, Jean Anouilh, Henri Decoin, Georges Suarez, Sacha Guitry, Jean Cocteau, Jacques Chardonne, els musics Alfred Cortot, Germaine Lubin, Serge Lifar, Max d´Ollone, els cantants Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trenet, les cantants Léo Marjane, Edith Piaf, la ballarina Solange Schwartz, els directors de cinema Alfred Greven, Henri-Georges Clouzot, Marcel Carné, Pierre Fresnay, els actors i actrius Jean Mamy, Danielle Darrieux, Albert Préjean, Viviane Romance, René Rocher, Robert Le Vigan, Cécile Sorel, Alice Sophie Cocéa, Ginette Leclerc, Mireille Balin, Léonie Marie Julie Bathiat coneguda com “Arletty”,  l’escultor Aristades Maillol, els pintors André Derain, Kees van Dongen, Maurice Vlaminck, la dissenyadora Coco Channel,  etc), tots ells detinguts, molts torturats i altres assassinats. Incloïa la llista els occitans Jean Giono (Manòsca 1895-1970. Escriptor i guionista. Un gran nombre de les seves obres tenen per a marc el món camperol provençal. Inspirada per la seva imaginació i les seves visions de la Grècia antiga. Detingut el 1944 i engarjolat); Marcel Henri Jouhandeau, (Garait 1888 – Rueil-Malmaison 1979. Escriptor i conegut com “Marcel Jouand”);

Alfons Miàs i Dejaule (Els Banys d’Arles i Palaldà, 1903 – Barcelona, 1950) Polític i escriptor. Ideòleg i «apòstol» del catalanisme nord-català als anys 1930 i defensor de la unificació de Catalunya. Milità en formacions dretanes com “l’Association Catholique de la Jeneusse Française” i la “Ligue d’Action Française”, de l’occità Charles Maurras, i des de 1935 treballà com a secretari a l’alcaldia de la seva població natal. Inventà el terme “Catalunya del Nord” per designar les terres catalanes de l’Estat Francès. Es convertí al catalanisme el 1930 arran del seu casament amb una jove barcelonina. Començà a fer conèixer les seves conviccions en el diari local “Le Courrier de Céret”. Mias fou també un pedagog a través dels cursos públics i gratuïts de català que impartí l’any 1933 als Banys d’Arles però també gràcies a les seves publicacions : Histoire résumée de la Catalogne Française el 1933 i Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps el 1935,  Fundà el primer moviment catalanista a Catalunya del nord, la «Joventut Catalanista de Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir» als anys 1930. Creà i esdevingué redactor en cap de la revista catalanista “Nostra Terra”, l’estiu de 1936, que agrupà joves intel·lectuals nord-catalans com Abdon Poggi, Joan Amade, Lluís Basseda, Roger Grau, Josep-Sebastià Pons, Enric Guiter o Pere Ponsich. Aquesta publicació assolí més de mil abonats. Exercí de secretari de l’Ajuntament de Palaldà i dels Banys d’Arles, al Vallespir, durant la segona guerra mundial. Bon coneixedor de la llengua occitana, adherí a l’ideal de comunitat catalano-occitana escrivint a la revista Occitània i esdevenint Mantenidor del felibritge a Catalunya. Col·laborà amb el règim de Vichy i simpatitzant del nacionalsocialisme amb la seva màxima: “dans la voie de Mistral et du Maréchal Pétain”, hagué d’exiliar-se a Barcelona l’any 1944, on fou acollit pels seus familiars de la Falange que residien a Figueres (els seus cosins na Lluïsa Busquets i Martinell i Josep Maria Elorduy i Buscarons –mestre i cap del Frente de Juventudes-), i recolzat pel règim franquista com un compatriota fugit per evitar la seva mort com a represàlia per la col·laboració amb el règim de Vichy. Morí a Barcelona l’any 1950. Va escriure “Histoire résumée de la Catalogne Française” i “Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps”.

Aristides Bonaventura Joan Maillol (Banyuls de la Marenda 1861 – 1944). Escultor, pintor i gravador, conegut com “Arístides Maillol”. A l’edat de tretze anys pinta una marina, el seu primer quadre. Als 18 anys publica una revista, La Figue; ell n’és l’únic redactor, l’impressor, l’il·lustrador. Després d’una estada a Perpinyà, marxa a París, on després de moltes temptatives és admès el 1885 a l’École des Beaux-Arts; és en aquesta època quan passa més penúries i quan fa amistat amb Antoine Bourdelle i Paul Gauguin. Va ingressar en el grup del nabís i durant una primera etapa va fer pintures i ceràmiques d’estètica nabí. Comença a interessar-se pels tapissos i en fa diverses exposicions, però el treball de la tapisseria li afecta la vista i l’obliga a abandonar definitivament aquest art. És quan es dedica exclusivament a l’escultura; molt influenciat pel seu amic Gauguin, les seves escultures tenen un caràcter alhora solemne i senzill, amb un gran equilibri i sempre emmarcant-les en figures geomètriques, centrant-se en el nu femení. El 1905 li arriba l’èxit al Saló de l’Automne, on hi exposa la Mediterrània. A partir d’ací, fa exposicions a París, Nova York, Berlín, Chicago, etc. Protegit del franco-Alemany Comte Harry Kessler, li fou el seu mecenes i protector. La col·laboració de Maillol amb Kessler fou la base de la acusació que li feren els “progressistes” d’espia i de pro-alemany durant la Iª Guerra Mundial El 1940 va fer la seva darrera estàtua: L’harmonia, que no arribarà a acabar. La seva musa fou la russa d’origen jueu Dina Vierny (Chisinay 1919- París 2009), col·laboradora de la resistència a la qui Maillol li salvà la vida al alliberar-la de la presó gràcies als seus contactes amb els nazis. Maillol “parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes” i afirmava: “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. Fou un destacat simpatitzant del govern de Vichy, amic íntim de l’escultor alemany i pro-nazi Arno Breker i acusat de col·laboracionista, les seves obres foren proscrites a la fi de la IIª Guera Mundial. Fou assassinat per elements del “Partit Comunista Francès”, sent la seva mort oficial degut a les ferides d’un accident de tràfic (“Aristide Maillol meurt le 27 septembre 1944 non pas d’un accident de voiture comme le laisse croire la version officielle. Considéré comme colla à la Libération parce qu’il était l’ami du sculpteur Arno Brecker, Aristide Maillol est embarqué de force dans une voiture, conduit en forêt de Fontainebleau, on fait tomber un arbre sur la voiture (témoignage du peintre Ray Thiallier”). La seva mort fou produïda per membres de la resistència quan anava a defensar al seu fill Josep Rafael Maillol (Banyuls 1896-1972, pintor), acusat de ser membre de la “Milice Française”.

Maillol, Brasillach i Mias, tres catalans universals.

http://www.youtube.com/watch?v=w9DglnEZiFA&feature=mfu_in_order&list=UL

http://www.youtube.com/watch?v=6s2OhwAqZ4c&feature=mfu_in_order&list=UL

“El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència… (…). No; res de separatisme. Hem viscut massa centúries junts, hem participat en massa empreses comunes – en massa desatres comuns també- perquè juguem a tornar a barrejar cartes. Hi ha massa trets comuns (…). Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d’Espanya. Vol dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna d’incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa“

L’autor del “Diccionario de Filosofía”, en Josep Ferrater i Mora, va deixar per la posteritat la contundent frase que encapçala aquest capítol. Ferrater, autor entre moltes altres obres, de “Les formes de la vida catalana”, afirma que Catalunya, com a cresol de races i de cultures que ha estat, ha de viure i pensar amb els tres mons de referència: l’hispànic, l’europeu i el Mediterrani; ell reivindicador del “seny” català i de la feina ben feta es per nosaltres un dels nostres més preclars referents politics i filosòfics en el sentit d’entendre el “ser” dels catalans. Desgraciadament el separatisme; i els seus companys antihispànics, els separadors; tenen avui en dia més protagonisme del que en Ferrater podria creure, però com tota malaltia del passat, esperem que s’extingeixi ràpidament.

Els secessionistes, desprès de la desfeta del 1.898, tragueren pit e inventaren mites, gestos, símbols, emblemes i festes. S’arrelà una cultura romàntica  anticastellana que es confongué amb un odi a lo espanyol, confonen ambdós termes de manera interessada i vergonyosa. Es rescatà de l’oblit tota la simbologia diferenciadora per tergiversar-la en el decurs dels temps i  s’inventaren de noves per remarcar que Catalunya era una illa isolada i deslligada de la influència hispana.

Molts dels mites que es pariren a principis del segle XX foren sacralitzats per la República i tinguts com a dogma de fe pels antifranquistes que sorgiren en el postfranquisme; i tots ells beneïts pels nous manipuladors de la correcció política i santificats com a veritats absolutes pels tutors del pensament secessionista; i és en Jaume Vicens Vives qui es va referir; vers als que van mitificar un passat, moltes vegades falsejat o inventat; l’any 1935 en el seu escrit “La història no es crea, es refà”:

“Les circunstàncies especials de la Renaixenca catalana afavoriren l’eclossió d’aquesta classe d’historiadors que amb llur entusiasme obriren els camins del coneixement del passat de Catalunya [...l. Pero no deu ser menys cert que la síntesi historica que elaboraren fou en extrem simplista -el bo degut als esforcos dels catalans, tot el dolent degut als malívols enemics nacionals- i en la seva major part fals, a vegades per oblit, descuranea o falta de temps, d'altres, per falsedat clara i manifesta".

Ja no és la noble lluita de recuperar la llengua catalana que es desfermà en el temps primigeni de la Renaixença, sinó que va començar una frenètica cerca identitària sense por en caure en el ridícul més gran. I s’inventa i es crea la història, els mites, la nació independent. L’últim exemple d’invents a estat el trist afer del ruc o burro català. Símbol que s’escau molt bé pels nacionalistes separatistes, però que mai representarà als catalans.

Tot poble té com a fita principal la reivindicació dels seus orígens, doncs com dèiem anteriorment "qui perd els orígens per la identitat". El suposat  Catalanisme dels separatistes  necessita demostrar la seva pròpia gènesis, la singularitat de les seves característiques, allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna espanyola, quan més diferent i estrany al cos comú espanyol millor, i no dubten en mentir, falsificar, manipular, enganyar. I ja sabem que les mentides repetides mil cops esdevenen una veritat. I avui en tenim moltes de veritats separatistes, de mentires separadores que de tot n’hi ha. I sobretot una, l’oasi català, l’únic lloc de l’estat on la gent s’estima i no s’insulta, lloc paradisíac on els catalans lliguem els porcs amb llonganisses.
No hem  de pretendre la gent hispanista en fer una detallada exposició dels trets diferencials dels catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem fer una relació dels fets més preclars que els separatistes identifiquen amb Catalunya, i que la major part d'ells són inventats o falsejats per tal de poder diferenciar-los d'altres pobles. El separatisme català, el que nega a Espanya com el que la ignora,  ha buscat una justificació històrica a tota la imagineria que rodegen la seva ideologia, i quan han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins a l'exageració; i tota idea, fet o personatge que no s'avingué a la seva mentalitat excloent de Catalunya, ha estat senzillament ignorat.

I quins son els els trets diferencials en els que es reconeix ràpidament la catalanitat o que forma part de la cultura catalana? Doncs el pa amb tomàquet, la sardana, les havaneres, la barretina, els mossos d’esquadra, el vint-i-tres d’abril amb la Rosa i el llibre, les espardenyes, les xiruques, el kumbaiàdeumeucumbaià, el viatjant català, el Barça, l’església catalana i és clar, l’oasi.

Es a dir la nostra particular cultureta. Invents o destres manipulacions, per identificar-nos com a poble únic i distant dels altres pobles hispànics. Però i si tots aquests símbols resulten que són inventats o tergiversats per tal de mostrar-nos com una exclusivitat, o una insula de barataria?, i si resulta que la falsificació de la nostra representació més excelsa està basada en una gran mentida?, i si descobrim que tota la cultureta imposada per ser un ver català, no es més que una gran estafa?.

Es ben cert que tots els pobles s’han inventat els seus símbols, la cultura és un joc de símbols, de la qual participa no solament el cos social, o individual, sinó que a més constitueix l'origen del pensament, de les estructures i de les imatges dels processos mentals de la tribu o de la persona. Per això, tota cultura històrica és necessàriament "mítica" en els seus orígens, però en la nostra terra s’han manipulat de tal manera que convé tenir-los ben clars per saber quin són aquests referents, que ens volen fer creure els seus inventors o redescubridors, i per saber destriar de forma curosa el grà de la palla i entendre els símbols en el seu context.

Anem a pams. I comencem per la gastronomia.

L’escudella amb la carn d´olla i el “Pa amb tomàquet”. I es que els separatistes, diuen, que la nostra gastronomia és tant diferent a la resta d’Espanya, i el pa amb tomàquet el més preclar símbol.

Segons el diccionari gastronòmic d'en Nèstor Luján, el primer cop que es cita a la literatura catalana el pa amb tomàquet es al 1884. Son uns versets de l'humorista i racista en Pompeu Gener, quan vivia a París.

"Lo que menjarem certa nit és, pa amb oli amanit amb tomaca i n'ha fet moda Madama Adam que n'ha menjat. Judit Gautier molt li ha agradat fins la gran Sarah Bernhardt s'ha fet la llesca".

Si al segle XIX ja es coneixia el tomàquet, semblaria que l'origen es anterior. I és que el tomàquet és un fruit originari d’Amèrica. En realitat la mateixa paraula tomàquet (tomatl) és d’origen nàhuatl, una llengua parlada durant l’imperi dels asteques i que encara avui parla més d’un milió de persones a Mèxic. Es a dir un fruit portat pels espanyols de les colònies. Però la llegenda urbana del seu origen és molt més pertorbadora pels separatistes.

Resulta que foren els murcians que feien el metro de Barcelona, qui per estovar el pa dur que els hi donaven per tot menjar, sucaven amb aquell fruit vermell, dels horts del voral del lloc de treball, el pa per tal de cruspir-lo ben tou. Si fins i tot un dels gurus del nou separatisme, com en Salvador Cardús, reconeix aquesta teoria com a certa¡¡

El pa amb tomàquet un invent d’espanyols¡¡. Bé Murcians, però al capdavall espanyols¡¡.

La sopa o escudella, rep el nom per metonímia de la casola petita o vaixella anomenada “escudella”, com a plat d’origen pagès en que chi afegien tota mena de complements idèntic en els seus ingredients a altres plats “típics” pròpiament espanyols com son el “potaje andalúz”, “el cocido montañés”, “el cocido maragato”,  o el “cocido madrileny”. Introduït pels jueus sefardites a tota Espanya amb el nom de “adafaina” i segons les costums “Koshers”; posteriorment els conversos al cristianisme, els marrans, introduïren la carn de porc per demostrar la seva nova fe. Però si hi ha un element pròpiament català, difícil de trobar en altres contrades despanya, es la “pilota”, que segons Josep Plà al article “La Carn d´Olla”:

“No és necessari, em sembla, de descriure la carn d'olla catalana. El lector sap perfectament de què es tracta. És un plat la difusió del qual havia estat tan vasta, que ha perdut totalment la solemnitat. El nostre bullit conté, però, un element d'originalitat que no es troba en els altres. La pilota conté una sèrie d'elements picats i posteriorment consolidats d'una manera real però lleugerament flàccida. La pilota no té la forma de la pilota corrent, vull dir rodona; més aviat té una forma tubular allargada. La pilota agrada a la ciutadania”.

Però aquí podem dir que la gastronomia catalana tingui, històricament grans divergències de les de la resta d’Espanya. L’oli com element bàsic en la nostra cuina arreu de les espanyes es el factor d’unitat més important, i no podem deixar de sentir “l’oli” com una aportació cabdal a la nostra mena d’entendre la unitat hispana.

El Nacionalisme separatista, buscant diferències de la resta d'Espanya, va trobar en un ball, fins les hores gairebé desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia acceptar que la jota de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball nacional. I tampoc el ball anomenat "L’espanyolet" ja que el seu nom podria provocar equívocs, per això, es van re-inventar la Sardana.

Fou l’andalús Josep Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de Jaen, el 1817. Fill d'un comandament de l’exèrcit espanyol), més conegut avui com "Pep Ventura", qui modernitzà un ball molt antic (on la primera referència es troba a l’arxiu municipal d’Olot datat en un llibre manuscrit del 1.552 anomenat “Liber consulatus” –per demanar la seva prohibició per ball deshonest- però no trobem cap referència a la sardana durant el l’esplendor medieval català),  i es considerat el pare de la Sardana (ball d'orígens pagans, que formant una rotllana i mirant el sol, el membres feien un cercle amb les mans agafades). Pep Ventura es formà al taller del militar espanyol Joan Llandrich, que  a més de militar era el director de la Cobla de Figueres.

José o Pep Ventura, va escriure més de 300 sardanes i algunes d'elles molt populars ( "Per tu plor", "El toc d'oració", etc.). Ara ja tenien el ball nacional.
Les havaneres que té el seu origen durant el segle XIX en els mariners i emigrants retornats de Cuba que canten amb nostàlgia records d'aquella terra. Generalment s'interpretava a les tavernes.

La havanera més coneguda i patriòtica, es sens dubte, “El meu Avi”, escrita i musicada per en José Luis Ortega i Monasterio, i va ser cantada en públic per primera vegada a la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell el dissabte 1 de Juliol de l’any 1972 pel Grup “Cavall bernat”, grup que en formaven part gairebé tota la família Ortega-Monasterio. Quan la sentim, no podem més que sentir com la pell sens posa de gallina i una emoció patriòtica ens envolta a tots. El cert es que en Ortega i Monasterio fou un militar de l’anomenada “Espanya Nacional”, demòcrata i fundador de l´UMD, de família carlista, perico radical i nascut al Nord d’Espanya. Tot un contrasentit pels separatistes. Per nosaltres un home profundament hispànic que escriví el cant més bonic a Catalunya i a la heroïcitat dels militars espanyols del vaixell “Montserrat” (que canvià el nom en Ortega pel de “el Català”) i al seu capità, el gallec Deschamps que aconseguí desembarcar a Cuba a pesar de la hostilitat i la superioritat dels americans.

L’ús de la barretina era general a tot Catalunya als S.XVIII i XIX, i va desaparèixer del nostre paisatge rural i valls pirinenques a finals del XIX. El  primer document gràfic conegut de la barretina és del cartògraf mallorquí Jafuda Cresques, jueu convers que adoptà el nom cristià de Joan Ribes.

Ferran I va dictar lleis obligant als jueus a portar una mena de barretina, i molta gent van deixar d’utilitzar-la per no ésser confosos per jueus. La barretina va esdevenir en símbol menyspreat pels catalans durant centúries, fins que el romanticisme el va rescatar de l’oblit.

Però serà una poesia hispanista, qui donà llustre històric a la barretina catalana, la que dedicà n´Antoni de Bofarull el 1860 amb la seva poesia “La gorra vermella” dedicada als catalans que seguiren al General Prim i Prats:

“A Deu gran Barcelona

me n´vaig a Tetuan,

si honra allí no guanyo

no m´vulguis al tornar...

Mes de una volta als reys

de trenes y del garb

lligats en les galeres

dels heroes catalans

he conduit á Espanya

y per molts y molts anys

lo tribut que pagaban

os beys dels africans

com a bossa segura

dintre de mi he portat.

No tingueu, nó, quimera

si m´llensa aré á la mar

sempre ha sigut amiga

la mar del catala

y á la gorra vermella

mil glorias ha donat

València pót be dirho

y ans les Balears

cuan ne tragué Don Jaume

als servidors de Alá

anant ab los Rogers

qui só la Italia sap,

y Córesga y Cerdenya

encara recort grat

conserveu d´aquelles sigles

en que las vaig manar.

No para aqui ma historia,

mes lluny jo he dominat

que l´sol del oriente

me coroná ab sos raigs,

enelei l´casquet del grech

del turch lo rich turban

per la gorra vermella

quedaren esquinsats

¿y que diréu del Bruch?

la Fransa m´ho dirá...

Del viscalá a la boina

veyen vermellejar

la gorra catalana

saudó li fará

pus que los dos son signe

de antigas llibertats

no us faci a ningu a llastima

que es mon color de sang

y encara que en sang medi

no sere bruta mai...

Ab ells aniren luego

cap dalt a Montserrat

sota l´ginoll la gorra

que no s´doblega may

postrat ab sa estimada

veureu en lo lloch sant,

y l´que salva la Verge

de espós dara´les més.

A Deu siau, patricis

Company, a Deu siau;

D’Espanya l´lleó espera

Deixeu-nos, donchs anar¡

Cuant banderas no quedin

La gorra s´alsará

Y ans que abaixarse el moro

Ab ella caurá l´cap”.

Catalans amb barretina, catalans hispanistes, la història dels catalans amb les barretines conquerien Balears, València

Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes separatistes veren tenir que inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va rescatar de l'oblit un cos odiat per molts catalans, els Mossos d'Esquadra.

La victòria de les tropes borbòniques sobre els austriacistes catalans el 1714, comportà l'ensorrament de totes les institucions catalanes (Consell de Cent, Diputació General, els braços, la cort i la "Coronela", entre d'altres) amb el decret de Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els filipistes o botiflers crearen un grup policíac anomenat Mossos d'Esquadra, que dirigit pel batlle de Valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i filipista), es dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austriacistes o Miquelets que caigueren a les seves mans.

No hi ha dubte de l’origen borbònic del cos, tot i la negació que de la seva pròpia història s’intenta fer de forma oficial a través de la seva pàgina web, però la història es la que es, i Nuria Sales retrata al llibre “Història dels Mossos d’esquadra” qui foren i que va representar aquest cos:

“L´origen de les esquadres és tan filipista com el seu fundador: a la guerra de successió s´anomenaven esquadres les partides de paisans armats filipistes.”

Els colors dels mossos (blau i vermell) pertanyen als de la corona francesa, que com relata Sales: “A traves de les èpoques, queden com a constant en l´uniforme dels mossos d´esquadra els colors blau i vermell –colors borbònics-, el gambeto i la curiosa barreja d’espardenyes i barret de copa”.

Contradicció, batibull d´idees, tot sembla que està agafat amb pinces, i que els nacionalistes volen construir el país barrejant les idees d’un cantó i d’un altre, a tort i a dret, sense pudor de manipular-ho tot i fer un garbuix de conceptes pseudo-històrics per tal d´estar sotmeses al seu dictat més desvergonyit.

Manuel Milà i Fontanals, personatge cabdal de la Renaixença, va recollir en el llibre “Romancer Català” una poesia popular titulada “Expedició a Portugal” en que parla de la vestimenta dels Mossos i la seva indiscutible vinculació hispana:

“Barcelona ciutat gran, bandera n´hi ha parada

bandera de foc i sang, que es senyal de guerra mala,

Som soldats

Som soldats del Rei d´Espanya

Som soldats.

No serà tan mala, no, com el Rei l´ha cridada

A barcelona anirem, minyons, a sentar-ne plaça,

uniforme portarem, per servir al rei d´Espanya:

espardenya blava al peu, veta fins a mitja cama,

el arret engalonat, com a mossos de l´esquadra.”

Els Mossos d’esquadra van existir fins a l'any 1868, en què el general Prim, català e hispanista, va decretar la dissolució de les Esquadres de Catalunya, basat en que la Guàrdia Civil era pagada per l'Estat mentre que els Mossos eren pagats pels ajuntaments i per les diputacions provincials, però principalment pel caràcter borbònic que des de sempre havia tingut el cos. L'any 1876 retorna la monarquia borbònica amb Alfons XII, i el cos es re instaura únicament a Barcelona, ja que les diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida no volen fer-se càrrec del seu manteniment. Despreciats pels catalanistes, especialment per la gent de la Mancomunitat encapçalats per en Prat de la Riba.

Amb la proclamació de la República, els mossos d’esquadra mostraren el seu rebuig degut a la seva històrica fidelitat monàrquica, excepte el capità de les esquadres de La Garriga, n´Escofet, que es guanyà, amb la traïdoria als seus caps, el comandament de les esquadres i va fer perdonar el pecat original espanyol i botifler de les esquadres. Amb la restauració de la Generalitat Republicana, depengueren del Govern català. Ja tenim soldats.

Nosaltres, com es evident, volem manifestar el nostre respecte més absolut vers el cos dels Mossos d’esquadra, però volem deixar patent que la seva gènesis és hispana, car doncs va néixer i es va desenvolupar com a força monàrquica i espanyola.

“Si voleu valents de mena

Anau ab los catalans,

Sobretot los de l´Esquadra

Sobre tot los xichs de Valls”.

El vint-i-tres d’abril, diada de Sant Jordi, la festa catalana per antonomàsia de la Rosa i l Llibre, celebrada a casa nostra des de sempre. Des de sempre?. Joan Amades, al seu Costumari Català, explica que “Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu”. El rei Pere I va anomenar Sant Jordi patró de la cavalleria i noblesa catalana per agrair que només en invocar-lo, els infidels fossin abatuts.

La Generalitat de Catalunya va consagrar a Sant Jordi; aquest sant era d’origen cristià de Síria i de nom Gurgus; com a patró de la màxima institució catalana l'any 1456, en temps d'Alfons el Magnànim. L'hàbit blanc amb una creu vermella, apareix com a signe distintiu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama cap al segle XIII. La celebració popular va prendre certa importància amb la Renaixença. Però l’esclat popular de la festa no vindrà fins els anys 30 del passat segle XX. La llegenda de la rosa arranca de Montblanc, amb la lluita d’un cavaller contra el drac, i de la sang d aquest brollar un ram de roses,  La tradició de regalar la rosa no té un origen gaire clar, hi ha alguns historiadors que creuen prové de la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona cap al segle XV i se sap que, en aquella època, a les senyoretes se'ls regalaven roses a la sortida de missa el dia de Sant Jordi. Segons explica Joan Amades al Costumari Català, les primeres referències de la Fira de les Roses que es celebrava al pati del Palau de la Generalitat daten de 1840: “Era qualificada de fira dels enamorats perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis, els acabats de casar... Era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses”

La elecció del dia 23 d’abril com el dia del llibre i la Rosa, procedeix de la coincidència de la mort dels escriptors Miguel de Cervantes, William Shakespeare i d´en Garcilaso de la Vega. La idea original va ser promoguda per l’escriptor valencià, afincat a Barcelona, en Vicent Clavel Andrés. En Clavel era un editor i polític hispanista, fundador de la “Editorial Cervantes” a València i president de la “Cámara Oficial del libro de Barcelona” que fou l´institució impulsora de la festa. A la “Memoria” de la Cámara barcelonesa de 1923, es recolleig la iniciativa de Vicente Clavel, la de de crear un “Día del libro español”, escollint primer la data del 7 d’octubre, dia que es pensava com a naixement d´en Cervantes, però es canvià al final pel 23 d’abril. La memòria de la Cambra de Barcelona, diu:

"Día del Libro Español. Otra iniciativa de nuestro, celoso compañero don Vicente Clavel: dedicar un día de cada año a celebrar la Fiesta del Libro Español. Este modélico proyecto pasó a estudio de la correspondiente ponencia y está pendiente de decisión."

El Rei Alfonso XIII va firmar un Reial Decret el 6 de febrer de 1926 en el que s’instaurava oficialment “la Fiesta del Libro Espanyol” i tots els seus articles foren redactats per en Vicent Clavel, en que es celebraria en la data de la mort dels escriptors, i en especial d´en Cervantes. La idea d´en Clavel de la celebració del dia del llibre espanyol va tenir una gran resposta a Barcelona a partir de 1930, especialment promogudes pel ministre Català Eduard Aunós i amb l´ampar del dictador Primo de Ribera, i coincidint amb el patró de Catalunya, Sant Jordi, la festa anà prenent volada popular, afegint-hi la rosa que ha esdevingut el nostre símbol d’amor vers les persones estimades.

Les espardenenyes

El 1876 es fundà la primera societat excursionista (" Associació Catalanista d'Excursions Científiques"), sense cap fonament esportiu però si exclusivament polític. El terme "científic" i patriòtic del grup així ho evidencia. El 1878 es creà l'Associació d'Excursions Catalanes i posteriorment totes dues es fusionaren en el centre Excursionista de Catalunya (CEC). D'aquesta manera, es comença a anar d'excursió, a anar a "la terra", a la Catalunya catalana, i començà a estendre's una visió romàntica e idíl·lica d'una terra perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i serralades. Desprès vindrien els llibertadors de Catalunya amb les seves velles xiruques, i la “flama del Canigó”.

Els castellers. L'origen dels castells deriva d'uns quadres o representacions catòliques, en les Processons de la Mare de Déu de la Salut, i que posteriorment derivaren en balls populars, anomenats Balls de Valencians (que eren coneguts com Moixiganga i Muixeranga) i que al final de la seva ballada s'aixecava una figura, anomenada la torre. Aquests balls valencians tenien una representativitat religiosa i estan documentats a la vila d´Algemesí (al sud de la Comunitat Valenciana). A Catalunya es documenten primer a Bràfim, i el 1857 es te constància de la seva existència a Valls amb el nom de “xiquets” (com a derivació del terme “valencians” en que es feia referència al seu origen hispànic).  La tradició catalana fermament lligada a altres contrades hispanes, mentres el nacionalisme separatista manipula el seu origen, cercant un inici mil·lenari i pagà que s’endinsa en la foscor dels temps.

La Flama del Canigó és el símbol de la unitat dels separatistes,  amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà, i cada any el 23 de juny el foc surt, per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, que es va inspirar en el poema de Verdaguer "Canigó", i va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó. Aquest costum d’encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, i l'any 1966 la iniciativa va travessar, la frontera. Una “tradició” moderna que els separatistes enalteixen per fer una reivindicació dels anomenats “Països Catalans”.
Les xiruques i els xirucaires o més coneguts com a Xiruqueros-Kumbaiàs va ser una subespècie de l’excursionista, que es va desenvolupar en la dècada dels seixantes i va tenir una gran expansió en la dècada següent i servir perquè la ideologia del nacionalisme excloent i visionari, junt amb una mena de religió que es practicava aleshores, entre Catòlica i llibertaria (a través de grups com els escoltes,  Hora-3 i altres) refermés una visió nacionalista i d’esquerres entre les futures elits de Catalunya.

La conjunció copulativa “i” que separa els cognoms. El nacionalisme ha trobat un altre element separador amb la inclusió de la conjunció “i” entre els cognoms a Catalunya. Quina gran mentira,  doncs la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya, tot va començar durant el segle XIV quan van ser les famílies nobles o seminobles catalanes les que van començar a imitar aquest costum practicat des de feia temps per la noblesa castellana. Així que de català no en te res el posar-se la “i” copulativa entre els cognoms.

L’hereu i la Pubilla. Es una figura jurídica única que contempla el Dret Foral Català. Figura tradicional de Catalunya, que ha estat criticada perquè l’explotació quedava a mans d’un dels fills i els altres no tenien altres béns que la seva pròpia capacitat de treball, i que te ben poc a veure amb la visió igualitària de les esquerres. Molts partien en busca d’altres possibilitats, emigraven i són els iniciadors de la industrialització i el comerç. És així com Catalunya ha mantingut l’explotació agrària, alhora que els cabalers (paraula que procedeix de “cabal” o diners) han anat forjant un món de progrés que ha eclipsat la figura de l’hereu. L’hereu era aquell que es quedava amb la terra i els béns d’explotació, no exempt, però, de la responsabilitat de tenir cura dels pares i dels germans que no fessin una opció de deixar la casa pairal.

Amb la dèria separadora, s’han inventat recentment nou símbols, entre ells destaca l’ase català, o també conegut com “El Ruc de la Floresta” desprès de judicis patètics per la propietat intel·lectual de l´invent del pobre ruc, animal que ens volen identificar amb el tarannà català en contraposició al brau, el símbol que els espanyols han pres com a identificatiu de país.

El brau, animal noble a alhora salvatge, es aliè a la cultura catalana segons la nova directriu que els secessionistes s’han inventat, bestia inexistent que els dolents espanyols han creat per tal de matar-la en un espectacle ple de sang i xuleria, amb crueltat extrema i vesània, espectacle a perseguir i oblidar perquè segons ells mai els catalans hem tingut res a veure amb aquesta gent i la seva festa. El ruc, bestia que no te cap altre virtut que la d’animal de càrrega, sense noblesa i esperit positiu, el nom de burro o ruc es insultant i desagradable, que rebutgem la representació dels catalans en aquesta bestiola i que denunciem l’estupidesa d’un negoci darrera d’aquest invent que va acabar en un judici per enriquir-se a costa de la vesània dels separatistes catalans.

Quanta mentida¡¡¡. No serem nosaltres qui defensem l’espectacle de les corrides, però dir que el brau i la festa que amb aquest animal s’ha celebrat no ha estat Catalunya partícip durant segles es falsejar, com sempre, la veritat.

Beró pels separatistes la invenció, manipulació, exageració i la mentira han estat el seu patró de comportament. No ens ha de sorprendre. Però el que han aconseguit desprès de tants anys dient el mateix, es que la gent s’ho ha cregut. I es clar davant la revifada d’un símbol com el brau en cotxes i banderes, no es podien quedar sense combatre e inventar-se’n un.

Toreros catalans n’hi ha hagut molts. El primer va ser Pere Ayxelà “Peroy” (1824-1892). Fill de Torredembarra, Peroy va aprendre a torejar a Nîmes, al sud de França (l'altre país referencial en l'art dels toros) i va importar les maneres típiques de les curses de braus franceses, però les va readaptar i fusionar a l’estil nacional que s’estava creant en aquell moment. Reconegut més per la seva valentia i la seva habilitat que pel seu art, Peroy va triomfar a França, a Espanya i sobretot a Amèrica, on va viure durant molts anys. Cronològicament, l'altre torero català que va aparèixer va ser Mario Cabré, qualificat, segons el crític Antonio González, com el millor del segon terç del segle XX. Però a Catalunya hi han sorgit també altres personatges importants del món dels toros com per exemple Joaquim Sanz Almenar (1853-1887); Juli Aparici ( 1865-1897); Rafael Dutrus (1892-1960); Eugeni Ventoldrà Niubó (1895); Carmel Tusquelles Forcen (1893-1967); Manuel Granero (1902-1922) – que, en morir prematurament al ruedo, es va convertir en un mite; Rafael Ponce Navarro (1912-1972); Jaume Pericas Ripoll (1916); Miquel Baez Espuny (1930); Francesc Barrios i Estelrich (1936); Joaquim Bernadó (1936) amic de Cabré, que va destacar pel seu estil elegant amb la capa i la muleta; Jose Mari Manzanares (1953). O també el banderillero Josep Bayard Cortés (1858-1906) que va introduir importants variacions en el vestit de picador, va renovar les tècniques del rejoneo i va modernitzar la pica).

Crítics taurins de gran volada intel·lectual n’hi ha a dotzenes, i Barcelona tingué fins a tres places per celebra-hi curses (Les Arenes, la Monumental i la de la Barceloneta), la tradició de les terres de l’Ebre o de Cardona pels braus és ben reconeguda. Però no son tant les curses, sinó moltes de les conseqüències que les curses de braus tingueren en la nostra història. Les famoses bullangues de Barcelona del segle XIX, revoltes populars que acabaven sempre en greus aldarulls, solien tenir com a motiu una “dolenta corrida de toros” i acabaven amb reivindicacions socials.

Molt es va parlar de la devolució dels famosos “papers de Salamanca”, confiscats (que no destruïts) pels franquistes despres de la guerra, però el cert es que la reivindicació de la tornada dels famosos papers es va fer només buscant la revenja antihispànica i de mantenir encesa la flama reivindicativa i atiar el foc del sentiment de poble oprimit, sense cap pudor i vergonya s’oblida que l’autèntic tresor de Catalunya fou totalment destruït per les esquerres, amb la permissivitat del govern de la Generalitat d’aleshores.

L’actuació de la Generalitat republicana per salvaguardar els arxius municipals i els arxius eclesiàstics, va resultar molt limitada, ja que els arxius protegits no passaren de la trentena, la qual cosa suposa solament un 4’7 %, i el cert es que a Catalunya foren 150 els arxius municipals devastats (el 60% del total espanyol), i més d’una tercera part d’aquests arxius, es van destruir a la demarcació tarragonina (resultaren totalment destruïts els d´Albinyana, l’Albiol, l’Aldea, Aldover, Altafulla, Ascó, Batea, Benifallet, Bràfim, Camarles, Cambrils, Caseres, la Cava, Corbera d’Ebre, la Fatarella, la Figuera, Flix, Gandesa, Garcia, Ginestar, Gratallops, els Guiamets, les Irles, Jesús i Maria, el Lloar, Marçà, Margalef, Masarbonés, Masllorenç, Miravet, Mont-roig, Móra la Nova, el Morell, la Mussara, els Pallaresos, la Palma d’Ebre, Pla de Santa Maria, el Pont d’Armentera, Rasquera, Roda de Berà, Sant Carles de la Ràpita, Santa Coloma de Queralt, Santa Oliva, Santa Perpètua de Gaià, Sarral, Tamarit, Tivenys, Tivissa, Vallmoll, Vandellós, Vilalba, Vila-seca, Vinebre, Xerta). La declaració del secretari de la Fatarella és prou eloqüent i representativa del que fou la destrucció a tota Catalunya:

“Antes de la revolución existian documentos de esa clase [antics], pero todos fueron destruidos por los rojos, los cuales entregaron a las llamas todo lo que existia en los archivos de esta localidad”.

En el partit de Tortosa, sobresurten  els casos de Rasquera, on “los elementos marxistas penetraron en el archivo de la Secretaria del Ayuntamiento y destruyeron y se llevaron un gran número de documentos”, o de Sant Carles de la Ràpita, on els documents “fueron quemados por los rojos, momentos antes de ser liberada la población”, són prou indicatius de la devastació que allí van sofrir els arxius municipals poc abans d´acabar la guerra. Fruit d´incontrolats?. Ben segur que no, tot estava perfectament controlat per destruir. I els nostres patricis reivindicant els papers guardats i catalogats de Salamanca, i amagant l’autèntic genocidi cultural que sofrí Catalunya.

Però si els arxius municipals foren gairebé destruïts en la seva totalitat, els parroquials sortiren pitjor parats. La salvatge persecució  contra l’Església catòlica al Principat durant la revolta i la guerra civil comportà l’assassinat indiscriminat de preveres i laics i la desaparició d’un riquíssim patrimoni tant artístic com documental. No sols foren les esglésies, amb els seus rics quadres, imatges, icones, retaules i belleses acumulades durant centúries pels catalans. També es destruïren els arxius notarials, els fons registrals i sobretot arxius particulars de molta gent que mai podrà reclamar els seus papers.

Es pot ser més hipòcrita i mentider?. Tres mesos abans en Rovira i Virgili escrivia la paròdia del seu “oasis”,  tres mesos abans de que Catalunya fos un cementiri gegant, una pira de creus i de llibres, i que els “incontrolats anarquistes” a les ordres del govern de la Generalitat destruïssin el prestigi internacional de Catalunya, els salva pàtries creien viure una revolució de germanor i bonhomia.

I ara, qui reclamarà els arxius cremats el 36?. Quin polític sensat podrà demanar que els anarquistes i esquerrans tornin a Catalunya el tresor cremat i robat? Només els interessa el de Salamanca?. Es una forma de guanyar la guerra setanta anys desprès. Però això és un altre tema.

I el Barça es clar, com a exercit alliberador de Catalunya. Un club de futbol intitulat “Més que un Club”. La munió dels sentiments que aixeca el Futbol Club Barcelona no tindrien cabuda en aquest escrit. I el separatisme ha pres possessió del club. Fundat pel suïs Hans-Max Gamper Haessig al gimnàs Solé el 1899, i presidit durant els primera anys per l’anglès Walter Wild, ha esdevingut amb els anys en el club més important de Catalunya. Foren anglesos residents a Barcelona els qui introduiré molts dels esports avui anomenats de “masses”, i podem trobar un altre exemple anglès en la fundació del “Real Club de Tenis de Barcelona”, lloc de prestigi social de les elits de la ciutat comtal.

Els colors del “Barça” no tenen una història clara, però s’especula amb tres teories, totes elles ben poc catalanes, on la més acceptada i probable es l´identificació amb l’equip del Basilea, en el que Joan-Hans Gamper va jugar com a capità (blau i vermell són els colors de l’entitat), o bé que en Gamper escollís aquest color en honor al cantó suïs de Tesino on vivia la seva germana o l’últim supòsit es el que el relaciona amb l’altre fundador del Barça, l’alemany Otto Maier,  en honor als colors de l’escut de la població alemanya de Heidenheim, la seva localitat natal.

La xiulada a la “Marxa real”, l’assassinat del president Josep Suñol a mans dels franquistes, l’afer “Di Stefano”, Kubala, el 0 a 5 al Bernabeu; i tots els mites que ha engendrat el Barça, l’han convertit en un símbol per la majoria dels catalans, ben manipulada pel sentiment separatista, i es converteix en icona de caire religiós per una munió de gent taquí i sobretot com la gran força d’integració de milions d’immigrants d’altres contrades d’Espanya, que a falta d’altres referents, el Barça representa l’autèntica Catalunya i d’una forma  d’acceptació de la catalanitat. La rivalitat amb el Reial Madrid (com ja hem dit, fundat per catalans, al que s’identifica amb l’Espanya negra, casposa i profunda), facilita la feina als separatistes per tal de que l’enemic comú sigui visible, sabedors que els Catalans no hem estat mai antihispànics, però el reduccionisme ahistòric amb el que treballen; mitificant un club de futbol com a imatge sacrosanta de Catalunya; es demolidor i difícil de rebatre.

Catalunya és el Barça, el Barça es més que un club, l’enemic es el Madrid, que representa Espanya. Tot bon català serà del Barça o no serà. I obtenir la presidència del Barça ha estat un somni de tots els secessionistes, ho han fet tot per aconseguir regir els seu destí, convençuts de que a Catalunya l’autèntic poder recau a la tribuna del Camp Nou.
Pa amb tomàquet, bandereta estelada, sardana, segadors, mossos d’esquadra, Diada Nacional, xiruques, el ruc, els papers de Salamanca, església i sobretot el nostre estimat Barça. Aquest són els seus arguments, els que utilitza el nacionalisme excloent i rancuniós per manipular al poble de Catalunya, un poble que necessita una enorme càrrega emocional per seguir subsistint i que els separatistes i els separadors han sabut vestir amb una càrrega ideològica demolidora sobre el concepte hispànic.

Davant d’això hem de reivindicar la nostre catalanitat hispànica, essent la llengua catalana el puntal referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més hispànics, però alhora també retrobant els símbols que el poble català ha fet seus, i es evident que el Barça, la sardana i la festa de Sant Jordi són els més estimats, i fent-los nostres amb naturalitat, sense estridències ni manipulacions, però també amb la passió que ens caracteritza als catalans.

Molts altres elements configuren la nostra cultura popular i particular lligats amb les festivitats religioses o el Nadal, com el “cagatió”, “el caganer”, “Sant Esteve”. Tots ells han estat usurpats pels que cerquen les diferències, per mostrar les nostres discrepàncies culturals vers als altres pobles hispànics, el factor diferencial i únic, independent i separat. Quan algun d’aquests elements propis es descobert o inventat, aleshores les tradicions pròpies del país son substituïdes per unes d’exclusives del territori (el cas més patètic es el de “l´Olentzero” de Euskal Herria, trista història de deformació del passat, per trencar amb la històrica devoció llatina pels reis Mags).

L’origen del caganer sembla ser que se situa entre el canvi dels segles XVII i XVIII, en ple Barroc, un moviment cultural i artístic que es caracteritzava per un realisme exagerat. Per llavors no era només en el Pessebre (introduït des de Nàpols pels espanyols, i especialment per el barceloní Ramón Amadeu i Grau, escultor i membre de la acadèmia de San Fernando de Madrid) sinó que s’ha trobat en rajoles que el representen explicant històries. Els caganers apareixen ja als pessebres catalans a finals del segle XVII, encara que no es van fer populars del tot fins al XIX. Ara, de bon principi la figura del Caganer no era exclusiva del pessebre ni de Catalunya, doncs el caganer apareix a les tradicions Canàries de Murcia o de Portugal.

L’escatologia també es manifesta amb una altra tradició “catalana” com es el “cagatió”. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l’escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que sovint es corona amb una barretina roja.

I l’església catalana. “Catalunya serà cristiana o no serà” va dir en Torras i Bages, i pels nacionalistes separatistes l’església ha estat un indiscutible objectiu polític; han brandat i mogut terra, han clamat a mar i cel, sobretot el cel, per aconseguir els seus objectius politics; i conquerint les sotanes i les sagristies, han convertit monestirs i convents, han guanyat capelles i capelletes, i sobretot capellans, molts capellans que han primat els objectius nacionalistes sobre la fe dels fidels. Catalunya ja no és cristiana, és un fet evident, han aconseguit, probablement sense saber-ho, que la fe dels poble català restes marginada i apagada, oculta i perseguida. “Volem Bisbes Catalans” era el seu “lei motiv” en l’afer del Bisbe Marcelo González durant els anys seixanta, oblidant l´universalitat que el mot església representa, doncs per ells tot chi valia per separar els catalans de la resta d’espanyols.

Que lluny queda l’íntima relació del poble català amb la cultura cristiana i les seves manifestacions populars que li foren característiques; les processons han estat substituïdes pels correfocs; els goigs a les verges  pels concerts dels “Obrint pas”;  les trobades a les ermites pels akelarres a Cervera, i la veneració a la verge de Montserrat en una peregrinació nacionalista per veure una fusta negre. Certament els temps canvien i es modernitzen les tradicions, però Catalunya s’ha transformat totalment oblidant qui fou, renegant de la seva pròpia cultura per inventar-se’n una d’altra. No som nosaltres qui reivindicarem una tornada a la tradició catòlica i a la observança de cap regla integrista; ni volem, en una societat laica com la nostra, reprendre cap discussió sobre el paper que ha de jugar l’església en la politica; per nosaltres l’església i la fe ha de quedar en la intimitat de cadascun dels fidels sense inmiscuir-se en afers que no li pertoquen,  però no volem ni devem permetre que la nostra tradició quedi arraconada i oblidada com si mai no hagués existit, com si l’església fos un cos aliè i estrany a la pròpia gènesis del nostre país. I els “Goigs” son la millor mostra de la barreja de la cultura catalana, la llengua i la tradició catalana

Els goigs són composicions que ponderen les gràcies i virtuts de la Mare de Déu, Jesucrist o algun sant, i que es canten habitualment per la Festa Major, coincidint amb la festivitat del respectiu patró. Des del segle XII, la literatura llatina medieval oferia composicions en vers o prosa que exaltaven els goigs de la Mare de Déu, bé de la seva vida terrenal o de la seva vida celestial. Els Gaudia Beatae Mariae Virginis van ser traduïts i imitats a totes les llengües romàniques i germàniques i al Llibre vermell de Montserrat es conserva el més famós i un dels més antics goigs terrenals compostos a Catalunya al segle XIV: «La ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó».

A tall d’exemple, alguns d’ells com “Els goigs a lloança de la Mare de Déu de la Mercè” escrits per en Mossèn Josep Feu, de Vallmanya de Pinós,testimonien la relació històrica del cristianisme i Catalunya; i amb ells a Espanya; per part de la nostra cultura, a més que foren un instrument cabdal per la conservació de la llengua i la transmissió de les tradicions:

“Puix ens heu sigut donada

Com a Mare de la Fe

Protegiu nostra contrada

O Verge de la Mercè.

Fa set segles era esclava

I en poder dels sarraïns

Part d’Espanya, i perillava

La vida en els seus confins.

Tanta gent empresonada

Pregà al cel hi posés fre.

Compadint-se d´ells, Maria,

A Nolasc i a Penyafort

I a Jaume primer escollia

Per guarir tanta dissort

Dels mercedaris fou nada

Una ordre al sgle tretzé”.

Foren els peregrins catalans qui estengueren per tota Espanya la devoció pels goigs, i provocà que molts romeus visitessin Catalunya atrets especialment per visitar la Verge de Montserrat. Els goigs foren la manifestació de la mística popular i la devoció a Catalunya, per la terra i per Espanya; com reflecteixen molts d’ells, com per exemple els “Goigs al Sagrat Cor de Jesús venerat al cim del Tibidabo de Barcelona “A dalt a´questa muntanya, un gran temple aixacaré, puix que regnaria a Espanya, el sagrat cor prometé, Barcelona amb gran fervor, expandirà el seu regnat...”, dins dels “Goigs de Senyora de Guadalupe de Girona” de l’any 1626. “Sis cents anys Verge estiguéreu, dins una cova en Espanya, fins a tant apareguéreu, a un pastor en la muntanya”; en els “Goigs en lloança de la Mare de Déu del Claustre de Solsona: “Quan Espanya a l´aspre jou, dels moros quedà lligada, per no veure-us profanada, us amagueu dins d´un pou, dels claustres on el tenia, tothom el títol us donà, de la ciutat de Solsona, als vostres fills protegiu”; o en els goigs de la vila de Queralbs “A l´apostol Sant Jaume, patró de la vila” que lloen Espanya, Catalunya i la fe de´aquesta forma: “A la noble terra hispana, vinguereu a predicar la doctrina cristiana, que el món sencer renovà, amb set deixebles sembrereu, la llavor angelical, dins l´Espanya tot fent via, vora l´Ebre en l´Aragó, vivent se us apareixia, la marde del Salvador, la qual prengué nostra pàtria, baix son empar maternal…“; o en els “Goigs al Gloriós Màrtir Sant Feliu de la Parroquia de Torelló”: “L´esglèsia era perseguida, a principi del trescents, n´era Espanya envermellida, dels martiris sangonenets, deixeu l´aula i el bullici, i amb Cugat Vós hi partiu”, 

L’últim mite de la nostra particular subcultura, es la que fa referència al nostre particular “oasis català”. La falsa il·lusió de que a Catalunya no passa mai res. Ningú protesta. Som un poble tranquil. El somni d´en Gaziel el Juny de 1936 en un article publicat a “la Vanguardia” de que Espanya es salvaria perquè Catalunya era la serenor, la tranquil·litat …l’oasi català… que ocasionà més de vuit mil assassinats de gent de dretes.

L’inventor de la descripció de Catalunya com un oasis fou de l’escriptor hispanista Manuel Brunet i Solà, però amb un significat molt diferent a la que han volgut donar els separatistes. El 4 de Març de 1936, apareix un article seu a “La Veu de Catalunya”, on diu: “Abans i després del 6 d’octubre havia dit moltes vegades que Catalunya, amb el seu Estatut, hauria pogut ésser un oasi“.

Però sense l’aixecament del 6 d’octubre, en Brunet afirmà: “Catalunya podia ésser un oasi paradisíac…sense confusionismes separatistes ni demagògics”. I el 5 de juliol de 1936, en l’article “L’oasi i els seus voltants”, en Brunet critica la usurpació de l’expressió per ell inventada per part dels dirigents d´ERC

Antoni Rovira i Virgili es el perpetrador de l´invent de l’oasi català com a illa de barataria aliena a cap desgavell. Ell inspirà a tots els aprenents de bruixots de la mentira separatista, i ell es clar va escriure al diari d´ERC “la Humanitat” un article que portava per títol “L’oasi català” el 15 de Març de 1.936, i que diu:

“El grau de ciutadania aconseguit a Catalunya per una llarga tradició que el catalanisme ha renovat permet d´evitar ací moltes de les crisis convulsives que en altres llocs es produeixen. Hi ha a la nostra terra una vibració permanent, mantinguda dins els límits dels drets democràtics. I, fins en els parèntesis revolucionaris, l´educació civil del nostre poble serveix de barrera a les pitjors derivacions de caràcter violent.

Així havem vist com, en el temps de la segona República, Catalunya ha estat alhora la contrada més esquerrista i la més lliure de desbordaments incontrolats. ¿Qui no recorda l´exemple admirable de serenitat i de contenció que va donar la democràcia catalana els primers mesos de la República, quan Lluís Companys, realitzant un sacrifici personal i contrariant la pròpia vocació, exercí de governador civil de Barcelona?.

…Algú va dir, en aquella ocasió, que Catalunya era un oasi. No fa gaire que la frase ha estat repetida. I aquests dies pren altra vegada una viva actualitat…però, si fora de la nostra terra i al seu voltant es produeix un estat convulsiu, és natural que nosaltres ens esforcem a conservar, sota la nostra legalitat republicana i autonomista, la serenitat de l´esperit i l´ordre del carrer…

Oasi o no, Catalunya autònoma ha de situar-se a la davantera de l´esquerranisme republicà i ha de portar a cap, pels camins legals mentre aquests siguin lliures, l´obra transformadora que les extremes dretes voldrien impedir provocant escenes de sang i foc.”

I amb el cop d´estat franquista, Catalunya restà un oasi…de mort i destrucció. Els pacífics inspiradors de l’ordre català causaren milers d’assassinats, d’arxius destruïts, d’esglésies cremades, de cases assaltades.

I l’oasi segueix a Catalunya. Nosaltres, la gent hispanista, som un bon exemple de com ens tracten aquests aprendius de beduins del desert que viuen en el seu oasi d’autocomplaença i d’exclusió per a qui no pensa com ells, i son els hereus del pujolisme; un moviment nefast pel sentiment hispànic, al que vàrem recolzar lleialment en el govern i l’estabilitat sense rebre ni demanar res a canvi; i que com a contrapartida els mateixos fornidors de la corrupció del tres per cent, ens han escopit.

Fer politica es bàsicament saber d´on venim per entendre cap on anem. A Catalunya la manipulació, ocultació, invenció, i falsificació del nostre passat llunyà i recent s’ha convertit en el principal argument polític. Es a dir la història s’ha convertit en l’únic argument polític. Fins i tot han creat, amb milers d’euros de fons públic, un museu vergonyós de manipulació històrica de Catalunya, de visita obligatòria per tots els estudiants de Catalunya, on s’ensenya l’odi a Espanya i s´ensalzen figures politiques que haurien de restar enterrades sota tonelades de marbre.

Reivindicar el passat. El passat manipulat. No hi ha hagut res mes. Durant vint-i-cinc anys els governs de la Generalitat s’han esmerçat en explicar-nos una història, la d’un poble que anhelava la llibertat del jou espanyol, un poble d´indios “sioux” que lluitava contra els casaques blaves; els fatxes, els mesenteris, els espanyols en definitiva.

Inventar el passat. En això estan. Fins i tot ara ens volen fer creure que la guerra civil fou un combat entre uns dolents del centre peninsular i els bons catalans que convivíem amb pau i harmonia sota la gloriosa figura d´en Companys; i que tot fou estroncat per un general malvat i rodejat pels bàrbars, que amb els seus discursos reduccionistes identifiquen amb els “espanyolistes”

“Oyendo hablar a un hombre, fácil es acertar dónde vio la luz del sol; si os alaba Inglaterra, será inglés, si os habla mal de Prusia, es un francés,
y si habla mal de España, es español”.

L’escrit es d´en Joaquín M. Bartrina, fill il·lustre de Reus, fundador del Ateneu lliure, catalanista de primera hora i espanyolista alhora, lliurepensador. La seva frase sintetitza de forma ben clara el concepte que tenim de nosaltres mateixos en els moments de depressió col·lectiva.

Els símbols esdevenen referència indiscutible en el afermament de tots els pobles. La gent necessita una identitat en la que veure’s reflectida i entendres com  a país, tot poble ha de tenir els seus referents, i es lògic que els símbols esdevinguin la visió reduïda i fotogràfica de tot un poble.

I a Catalunya tenim tres símbols, tal i com reconeix l’estatut de Catalunya, com son la Bandera, l’himne i la diada nacional, l’onze de Setembre.
La mitificació romàntica del passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme, així el mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la llegenda de les quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré el Pilós, és una tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres pintades pel rei franc amb la sang de Guifré el Pilós, es una adaptació que el autor alemany Beuter l’any 1551 copia d’un fet real Castellà. Aquesta història ha arribat fins els nostres dies com l’origen de la senyera.

Però l’autèntic origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques sembla ser que fou una concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com a senyera del regne d’Aragó (podent haver-hi entre dos i sis barres verticals vermelles sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella de Gules sobre Camper d’Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera ensenya catalana pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del Regne d’Aragó (actualment esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l’Aragó).

Si l’hi afegiu a la quadribarrada l’estrella de cinc puntes ja tindrem la desgraciada “bandera estelada” que s’inventà el 1918 el benaventurat Vicenç-Albert Ballester, president d’un grup anomenat “Comitè Pro-Catalunya”, ja que per els separatistes la quadribarrada tradicional els quedava curta en el sentiment patri. El fet d’haver-hi un estel i un triangle en aquest invent patètic, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari te molt a veure en l’iconogràfica maçònica de la divinitat i les societats secretes.
I es precisament de Cuba on els separatistes van servir-se per la seva inspiració, un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra els espanyols, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel. Una bandera sense cap originalitat, la bandera de l’odi.
El Coronel espanyol Francesc Macià adoptà l’estelada com a estendard d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes d´insurgència i prototerroristes és constant, i arriba l´extasis amb l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. Una bandera aliena als catalans que ens volen imposar pe tots els mitjans.

La senyera, la quadribarrada, la bandera dels comtes de Barcelona, les barres de sang, l’ensenya de Catalunya. Lluïda i estimada, enaltida i compartida, és la inspiració de la bandera d’Espanya. Els colors vermell i groc de la senyera inspiraren a Carles III per distingir els vaixells de guerra de la marina espanyola que fins aleshores portaven banderes de color blanc. Avui embrutada amb la presència d’un estel fastigós.

La bandera espanyola no tindrà popularització com a representació de la nació hispana fins la guerra de la independència o del Francès, i en especial desprès de la batalla de Balien, durant la postguerra la bandera espanyola simbolitzarà la Espanya progressista com a estendard de la Milícia Nacional. El 13 d’octubre de 1843 s’adoptarà com a ensenya oficial d’Espanya, i serà llargament utilitzada per les unitats armades de voluntaris com els Terços vascongads o el cos de voluntaris catalans sorgits el 1859 per participar a la Guerra del Marroc.

La Senyera i la bandera espanyola agermanats pel color, per la història i per la voluntat de representar-nos a tots. Els estels aliens a les nostres ensenyes sobren per falsos, inventats, anhistòrics i traïdors al poble català i espanyol.

Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van inventar el seu: “Els Segadors”. Fou el 1892 que el centre Català de Sabadell va patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s’hi van presentar nou textos, però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou l’Orfeó Català qui convoca un concurs similar, i guanyà Francesc Mateu amb el poema “La Terra”, que era la lletra però no la música dels actuals Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va enganxar la tonada d’una cançó de sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné hi afegí el “Bon cop de falç”. Ara ja tenim Himne Nacional.

Perquè no reivindiquem com a himne propi de Catalunya les estrofes del “Himne del Milenar” déna Verdaguer que diuen “La terra catalana, vos vol per soberana, Espanya us vol per Nort, preneula vos per filla, y avui que´l món perilla, trayelo mon á port”; o les de

Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de celebrar la joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23 d’Abril, Diada de San Jordi) per poc patriota i a més importada d’Anglaterra, i substitueix per la commemoració d’una derrota. L’Onze de Setembre no es commemora un derrota de Catalunya, sinó que fou de tota Espanya, després d’una llarga lluita fratricida, els vencedors desmantellaren l’Estat foral espanyol i implantaren el centralisme seguint el model francès sobre jurisdiccions i institucionals de Castella.. El fi de les institucions catalanes i la persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la nostra voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar una derrota de Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres manifestacions per aquesta data davant del monument de Rafael Casanovas. Ja tenim Diada Nacional.

De la bandera i de l’himne ja n´hem parlat abastament, però de la Diada n´hem fet molt poca referència. I es en la Diada on els hispanistes hem de presentar la batalla més descarnada. On l’acció política ha de resultar vital. On hem de centrar tots els nostres esforços per explicar que fou una lluita hispana, on es precisament en aquells moments on la Catalanitat més desfermada surava a tots nivells, on els defensors del Born, de la Muralla del Carme, del Carrer de Robadors, no somiaven en independències ni amb cofoismes, sinó que lluitaven per Espanya.

El document més important d’aquella guerra, el pregó de la junta de govern i dels defensors de la ciutat de Barcelona, ens ha estat furtat per part dels manipuladors i mentiders de la història. Els ressentits del nacionalisme desviat i antihispànic, els falsaris que viuen dins de l’oasi pestilent, els propaladors de fal·làcies i calumnies, han ocultat un document cabdal per entendre el sentiment d’aquella gent que lluitava per defensar els drets dels catalans i la llibertat de tots els espanyols. Aquest document, publicat al Portal de Sant Antoni a les 3 de la tarda de l’onze de setembre de 1714 i penjat pels carrers de Barcelona, fou recollit en varis llibres i documents i rescatat de l’oblit per Josep Coroleu i Josep Pella a “Los Fueros de Catalunya” el 1878. El pregó diu:
“Ara ojats, se fa saber á tots generalment, de part dels tres Excms. Comuns, pres lo parer dels Senyors de la Junta de Gobern, personas asociadas, nobles, ciutadans y oficials de guerra, que separadament estan impedint lo internarse los enemics en la ciutat; atés que la deplorable infelicitat de esta ciutat, en que avuy resideix la llibertat de tot lo Principal y de toda Espanya, está esposada al ultim extrem, de sujectarse á una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representant pares de la patria que se afligiesen de la desgracia irreparable que amenaza lo favor e injust encono de las armas gali-spanas, feta séria reflexió del estat en que los enemichs del Rey N.S., de nostra libertat y patria, estant apostats ocupant todas las bretxas, cortaduras, baluarts del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia. Se fa á saber, que si luego, inmediatament de ohit lo present pregó, tots los naturals, habitans y demés gents habils per las armas no se presentan en las plassas de Junqueras, Born y Plassa de Palacio, á de que unidament ab tots los Senyors que representan los Comuns, se poden retxassar los enemichs, fen lo ultim esfors, esperant que Deu misericordias millorará la sort. Se fa també á saber, que essent la esclavitud certa y forzosa, en obligació de sos empleos, explican, declaran y protestan als presents, y donan testimoni als veniders, de que han executat las últimas eshortacions y esforsos, protestant de tots los mals, ruinas y desolacions que sobrevinguen á nostra comuna y afligida patria, y extermini de tots los honors y privilegis, quedant esclaus amb los demés enganyats espanyols y tots en esclavitud del domini francés; pero com tot se confía, que tots com verdaders fills de la patria, amants de la llibertat, acudirán als llochs senyalats á fi de derramar gloriosament seva sang y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya, y finalment los diu y fan saber, que si despres de una hora de publicat lo pregó, no compareixen gent suficient per ejecutar la ideada empresa, es forsós precis y necessari fer llamada y demanar capitulació als enemics, antes de venir la nit, per no esposar á la mes lamentable ruina de la Ciutat, per no esposarla a un saco general, profanació dels Sants Temples, y sacrifici de noys, donas y personas religiosas. Y pera que á tots sia generalment notori, que ab veu alta, clara e intelligible sia publicat per tots los carrers de la present ciutat. Donat en la casa del la Excma. Ciutat, residint en lo portal de S. Antoni, presents los dits senyors Excms. Y personas asociadas, a 11 de Setembre, á las 3 de la tarde, de 1714”.

Lluitaven per la pàtria i la llibertat de tota Espanya¡¡¡.

Batuadell¡¡. Els herois de Barcelona lluitant per la llibertat de tota Espanya¡¡. Això pels separatistes es un autèntic sacrilegi i per tant la existència del document ha testar silenciat. I en això estan, inventant i mentint.

Doncs en la reivindicació del autèntic onze de setembre hem de centrar el nostre missatge, en la recuperació dels símbols de Catalunya. Ja prou de manipulacions i mentides sobre els aconteixements d’aquelles dates, ja prou de fal·làcies sobre les vivències i creences d’aquella gent, ja prou d’enganys i tergiversacions sobre la història, ja prou d’interpretacions paranoiques, simplistes i falses. Ja n’hi ha prou.

Ni lluitaven contra Espanya, ni volien separar-se’n; sinó que creien fermament en Espanya i volien la seva llibertat per eliminar el jou de la tirania i el manteniment dels furs i els drets de Catalunya.

L’onze de setembre de 1895 es començà a celebrar la diada per part del naixent catalanisme amb ofrenes florals al monument de Casanovas a Barcelona. Avui aquesta data i la seva celebració ja no és més que una orgia patètica d’insults vers Espanya, amb el somriure complaent dels capitosts de l’oasi.

“Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya y el de l´unitat d’Espanya, enfortits per dues lleys correlatives: la de la llibertat que implica l´autonomia y expontanitat socials, la de l´universalitat que porta a la constitució de potencies mondials, se resolen en una fórmula d´armonía qu´es la federació espanyola.

Aixi´l nacionalisme català, que may ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament l´unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l´organisació federativa”

Enric Prat de la Riba a “la Nacionalitat Catalana” no parla de separatisme, però si que deixa ben a les clares que Catalunya ha de gaudir del seu ple dret d’autonomia.

Els Països Catalans. L’any 1793 apareix al “Diario de Barcelona”, conegut com “El Brusi” i representant tradicional de la dreta catalana, uns versos en motiu duna victòria sobre els francesos:

“Que lo cel és qui vol que torne a Espanya,

Lo Rosselló, Navarra i la Cerdanya”.

La Renaixença va consistir en “Sostenir los drets polítics de la pàtria catalana, a mantenir vives ses tradicions històriques, a recordar ses pàgines de glòria, a renovar la memòria per demés oblidada de ses antigues llibertats públiques, a ressenyar los aconteiximents històrico-polítics més dignes de recordança, així dels temps antics com dels moderns, i a defensar los intereses sagrats del país”. I, com a ultim objectiu: “reconstruir la Península Ibérica, solució històrica a la qual devem tots aspirar”. Es evident, que la posicio politica es sumament clara. El tema de la polititzacio de la Renaixença estigué candent durant molts anys en Valencia. Ja fundada la societat “Lo Rat Penat”, hagué de fer front a qüestions derivades del mateix. En el discurs inaugural dels primers Jocs Florals pronunciat per Feliu Pizcueta, hagué, de tranquil·litzar els ànims i silenciar algunes critiques:

“Quant se doná principi en alegre festa á la societat que presidixch, tinguí l’honra de declarar que ni en molt ni en poch s’oposaba á la magnificencia de la unitat nacional; que nostres proposits se reduien unicament á buscar en la historia que pasá les glories d’aquesta patria valenciana en les lletres, en la ciencia y en les arts. Llavors les meues declaracions foren mirades ab prevenció per esperits recelosos, y jusgades no de bon modo per inteligencies que no distinguixen lo brillant claror del sol de la veritat, amagada entre les tenebroses boires de l’error, de la mentira… ¿Manca algo de hermós, de sabut y de gran en aquesta concurrencia?, de segur que no, lo que prova qu’ham conseguit los fonaments d’aquell principi, que servi pera la creació d’aquesta societat: “Tot pera Valencia y tot lo de Valencia pera la gloria d’Espanya”.

A les Illes també neix un sentiment de defensa de la llengua catalana,  difós per Ruiz i Pablo i Miquel dels Sants Oliver. Es publiquen les revistes “Nova Palma” (1898) i “La Veu de Mallorca”(1900), i destaquem com a exemple de defensa de la llengua catalana que es parla a Mallorca el discurs d´en Marià Aguiló i Fuster dels Jochs Florals de 1862 celebrats a Barcelona:

“No, no pot haver-hi jamai raó per reptar a un poble la defensa del seu matern llenguatge i molt menys si aquest té records tan antics i tan gloriosos com lo català; com d’idioma català, que, com se vulla siga, quatre milions d’espanyols parlem encara.

I teniu esment que si demà tots aquests -la quarta part dels habitants d’Espanya- féssim l’impossible miracle de foragitar de nostres boques lo natiu idioma, si demà tothom sabés vestir son pensament amb paraules manllevades, i d’un cop poguéssim, engegant llurs mots, esqueixar i fer malbé el llenguatge que els segles, la història i la naturalesa ens feren a posta, llavors encara durien son nom català els vilatges i masies, les cingleres i afraus, les conques i rius, de les vuit províncies que ens alberguen, que necessari fóra baratar de real ordre (…) llavors encara romandria escrita o estampada tota una literatura, i els tres arxius generals d’Aragó, València i Mallorca, que perquè no parlassen enterament en català fóra precis esvair i cremar”.

Josep Narcís Carreras i Roca escriu “Catalunya separada-Catalunya confederada” a la revista «La Renaxensa» el 1 de setembre de 1873:

“Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat, i pot constituir-se també un Estat confederat dividit en províncies descentralitzades; difícilment un Estat federal dintre de si mateix i confederat amb els demés d’Espanya”

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia” del valencià de Catarroja, Benvingut Oliver i Esteller, i el concepte es assumit a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense caire polític. El terme va ser popularitzat pels assaigs “Nosaltres els valencians” i “Qüestió de noms” pel fill d’un dirigent carlí valencià, en Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster definia un concepte territorial dels PPCC, en que la llengua fos la base per a proposar un projecte polític. No deixa de ser curiós que Oliver i Esteller era un reconegut conservador e hispanista, que allunyat de manipulacions polítiques separatistes, volia constatar la unitat cultural, legal e històrica dels territoris de parla catalana, des de una Óptica hispana.

En Víctor Balaguer el 26 de Juliol de 1880 a València.

“La Corona d’Aragó com a record, model i exemple de pàtries llibertats; Espanya constitucional i regenerada com a pàtria comuna; la unitat ibèrica com a ideal i aspiració suprema”.

No deixa de ser curiosa la reivindicació “progressista i bonista” del concepte PPCC, que inclou l’alguer, a la illa de Sardenya. Ell fou un militar feixista alguerès Rafael Catardi i Arca (l’Alguer, 1892 – 1974). Ingressà a l’exèrcit italià el 1913 i lluità en la Primera Guerra Mundial. Més tard ingressà a l’Istituto Geografico Militare de Florència i durant la guerra d’Etiòpia (1935-1936) organitzà la policia colonial italiana. El 1938 fou traslladat a l’Acadèmia de Mòdena i ascendí a general el 1940. A la Segona Guerra Mundial prengué part en les campanyes de Líbia i de Tunísia treballant per al servei d’intel·ligència.

El 1947 tornà a l’Alguer, on impulsà la vida cultural i les relacions amb els altres Països Catalans. Ha estat un dels fundadors del Centre d’Estudis Algueresos i ha investigat des dels arxius municipals la història de l’Alguer

I la Catalunya Nord, Alfons Mias i Dejaule (Palaldà, 1903 – Barcelona, 1950) Polític i escriptor. Ideòleg i «apòstol» del catalanisme nord-català als anys 1930 i defensor de la unificació de Catalunya. Milità en formacions dretanes com l’Association Catholique de la Jeneusse Française i la Ligue d’Action Française, de l’occità Charles Maurras, i des de 1935 treballà com a secretari a l’alcaldia de la seva població natal. Inventà el terme Catalunya del nord per designar les terres catalanes de l’Estat Francès. Es convertí al catalanisme el 1930 arran del seu casament amb una jove barcelonina. Començà a fer conèixer les seves conviccions en el diari local Le Courrier de Céret. Mias fou també un pedagog a través dels cursos públics i gratuïts de català que impartí l’any 1933 als Banys d’Arles però també gràcies a les seves publicacions : Histoire résumée de la Catalogne Française el 1933 i Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps el 1935,  Fundà el primer moviment catalanista a Catalunya del nord, la «Joventut Catalanista de Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir» als anys 1930. Creà i esdevingué redactor en cap de la revista catalanista Nostra Terra, l’estiu de 1936, que agrupà joves intel•lectuals nord-catalans com Abdon Poggi, Joan Amade, Lluís Basseda, Roger Grau, Josep-Sebastià Pons, Enric Guiter o Pere Ponsich. Aquesta publicació assolí més de mil abonats. Exercí de secretari de l’Ajuntament de Palaldà i dels Banys d’Arles, al Vallespir, durant la segona guerra mundial. Bon coneixedor de la llengua occitana, adherí a l’ideal de comunitat catalano-occitana escrivint a la revista Occitània i esdevenint Mantenidor del felibritge a Catalunya. Col·laborà amb el règim de Vichy i simpatitzant del nacionalsocialisme, hagué d’exiliar-se a Barcelona l’any 1944, on fou acollit pels seus familiars de la Falange que residien a Figueres, i acollit pel règim franquista com un compatriota fugit per evitar la seva mort com a represàlia per la col·laboració amb el règim de Vichy. Morí a Barcelona l’any 1950.

En el discurs llegit pel president de l’associació valenciana “Lo Rat Penat”, en Vicent Pueyo i Ariño, a l’inaugurar-se els treballs del curs 1882-1883, veiem una clar sentiment hispanista:

“Este es, puix, lo fi de Lo Rat Penat; este l’objecte que nos congrega y esta la aspiració que ab son orige se proposá realiçar: fomentar l’esperit de amor á la nostra Valencia y ses grates tradicions, y fomentantles, unirles com á joyes precioses á la corona de grandea y aspiració que cenyix la nació espanyola, pátria comú de tots nosaltres”

Son los catalans, ja venen!

Si hi ha criolls que sostenen

que no te fills Catalunya

per lluitar en terra llunya

lo vent los porta, ja venen.

Venen d’aquell cau que cria

minyons de cor tan valent

q’un jorn abordant l’Orient

y altre jorn la moreria.

Avuy la patria’ls demana

y may los demana en va.

¡Ay del que vulga afrontà

la venjansa catalana!

Los veureu prompte en campanya

que com lleons embesteixen

y com anyells obeyeixen

al que mana en nom d’Espanya.

Feras de potentas garras

presentan al plom lo pit

y no tenen mes que un crit:

¡San Jordi y vivan las barras¡.

Las barras d’historia bella

que en totas lluitas mortals

han sigut sempre’ls puntals

de las tropas de Castella.

Si estant Espanya en desmay

l’atormentan uns y altres

¡Llam del cel¡ avuy nosaltres

som mes espanyols que may.

La patria es mare fins are

y si pobra y trista està,

no’s dirà q’un català

ha renegat de sa mare.

Ja venen: los porta’l vent:

mes tots avans han jurat

no tornar a Montserrat

mentre hi hagi un insurgent.

Y no es jurament de maula,

que en terra proxima o llunya

no se sap que Catalunya

hagi trencat la paraula”.

NI MACIÀ NI COMPANYS. HONOR I GLORIA A FÈLIX ESCALAS.

Fa molts anys, poc desprès de la mort del dictador, va aparèixer a “La Vanguardia” una carta als lectors, en la que l’autor demanava un canvi en la cançó que els nacionalistes tenien com a símbol; “Els Segadors”, i que desgraciadament desprès es convertí en el cant oficial del Principat; argumentava; l’autor de l’escrit; que en el tarannà dels Catalans, l’odi separatista i antihispànic que surava en les estrofes d’aquell himne, fill d’un romanticisme mal entès, no havia estat mai present en el cor dels catalans, i proposava una radical transformació de la lletra, en la seva tergiversada visió antihispànica, plena de vesània i ceguera.

La proposta era aquesta:

“Ara es l’hora Catalans,

Ara es l’hora de la feina ,

La de fer una Espanya gran,

Sense angoixes ni cadenes”.

Aquesta pàgina web, vol fer una profunda revisió del Catalanisme, vol denunciar el desviacionisme del Catalanisme vers el secessionisme que patim en mans dels manipuladors de la història al servei de la política; vol revisar el nostre passat alhora que vol reivindicar el sentiment de pertinença a la catalanitat amb lleialtat hispana, gaudir del fet de viure i ser català sense imposicions de patrons i estereotips romàntics inventats, vol potenciar la nostra llengua i la nostra cultura sense sancions, vol deixar en evidència les mentires que han bastit fins ara el pensament únic imposat per les esquerres marxistes, i assumides, compartides i propalades en els darrers trenta-cinc anys per gairebé tot el ventall polític català; vol oferir, en definitiva, una nova visió del catalanisme que estigui encapçalada pel Partit Popular de Catalunya.

Perquè la història de Catalunya no es crea o s’inventa, sinó que es refà, i nosaltres seguint el mestratge dels nostres avantpassats, volem refer la historia de Catalunya, per fer política catalanista hispànica.

El cert, és que Espanya ja no es aquell país retrassat econòmicament en que es trobaren els primers formuladors del catalanisme, ni el país caciquil, desmoralitzat per la derrota a les colònies i militarista com denunciaven els catalanistes, però tampoc Catalunya és un país monolingüe ni socialment compacte com blasmaven els diritgents politics d´aleshores, doncs hi han dues llengües que conviuen pacificament i l´inmigració espanyola i estrangera ha fet canviar de forma notable la composició de la població que viu i treballa a Catalunya. Però si gairabè en res s´assemblen la Catalunya i l´Espanya de principis del segle XXI a la de la dels finals del XIX, sembla que politicament estiguem en la mateixa tesitura.

Reivindicacions permanents, baralles sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, afrentes lingüístiques, amenaces de tancament de caixes, pronunciaments a favor de l’autodeterminació, denúncies d’insolidaritat, demandes econòmiques i concerts, reclamacions de papers, insults i desprecis, mals entesos; en fí, discussions bizantines sobre qui o que es mes català i qui menys espanyol o a l’inrevés. Així seguim des de fa dècades, discutint i mirant-nos el melic, cercant sempre els culpables fora de Catalunya i pensant que seguim sent els mateixos des de fa cent o mil anys. I el país; Catalunya; emprenyat, fotut, deprimit, sense esma ni iniciativa, amb manca de creativitat, amb pèrdua de recursos i el més preocupant de tot es que Catalunya sent cada cop més desafecte vers la idea hispànica, alhora que es veu superada econòmicament per altres zones d´Espanya i pot deixar de ser el seu motor, davant l’empenta del centre i el llevant hispànic.

I nosaltres volem acabar amb aquesta imatge d’etern insatisfet que transmet Catalunya, de ploramiques permanent i de desconsolat cornut. I volem fer possible la veritable integració sentimental de la nació cultural Catalana dins de la nació política espanyola, per tal de rescatar-la de la seva desídia en la que es veu immersa i en la que vivim desbordats, per insuflar-li saba nova e il·lusió.

Es possible que la consciència hispànica a Catalunya sigui feble, fruit en bona mida de la manca d´una burgesia amb empenta i erròniament proteccionista, que fou incapaç; durant el XIX, segle de canvis i transformacions de l´Antic Règim, fruit de la Revolució Francesa i de les guerres Napoleòniques; de canviar les estructures d´Espanya en la època de la constitució dels estats liberals; es cert que varem viure una excessiva tutela dels militars, que apostaren per un estat centralista i antidemocràtic; però en cap cas la nostra història, la del poble català, ha estat construir la seva essència sentimental i de pertinença, d’esquenes a Espanya; ans al contrari; sempre ho hem fet amb el desig de fer Espanya.

No volem en la nostra proposta fer proclames de lleialtat monàrquica ni d’estirabots republicans, no es arribat el moment de proposar una Espanya federal o confederal, autònoma o descentralitzada, no ens plantegem en aquests moments dotar a Espanya d´una nova constitució o bé la modificació d’alguns dels seus capítols per facilitar el discutit encaix català. Nosaltres només pretenem testimoniar el sentiment real, afectiu, sincer, històric i lleial que els Catalans sempre hem tingut per Espanya.

Volem que els catalans creguin en Espanya, però de veritat; sense imposicions, ni conquestes, ni insults, ni prohibicions, ni atacs a la nostra llengua ni a la nostra cultura; sense reivindicacions ruralistes arcaïtzants, ni imposicions de lluites de classes, sense manipulacions, ni agravis, ni insolidaritats, ni prepotències. Però també volem que la resta d’espanyols ens entengui com som els catalans, es a dir els espanyols que parlem i vivim en català.

Per nosaltres, com va dir Renan (“Quést-ce qu´une nation”), la nació és el resultat d´una sèrie de fets històrics que convergeixen en un mateix sentit i que ni la llengua ni la raça ni la religió ni la geografia son criteris suficients per clarificar el fet nacional. Per axó creiem en la existència d´una nació cultural catalana que junt a les altres nacions culturals Ibèriques clava les seves arrels en el passat, en la tradició i en la història per donar sentit a la nació política espanyola, com a ànima i principi espiritual compartit.

I reprenem les paraules del Doctor Josep Trueta, exiliat a Mèxic durant la foscor del franquisme, qui en el seu llibre “Esperit de Catalunya”, resumeix millor que ningú l’ànima i l’esperit dels catalans:

“El que cal, em sembla, és despullar-nos de ressentiments i de reprendre la tasca que tants avantpassats nostres, des de Lluis Vives fins a Balmes, Prim i, més que cap altre, Prat de la Riba, no ha estat mai abandonada a Catalunya: Fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos, segons el seu gran Camoes, també ho són”.

Per mitjà de la paraula i d’aquesta pàgina penjada a internet, volem fer l´Espanya gran, perquè ara es l’hora dels Catalans.

El PP de Catalunya no ha tingut mai identitat pròpia perquè sempre hem estat un complement decoratiu dels afers politics que s’han cuinat a la capital del regne, però si, com a mínim,  la nostra identitat com a partit, l’haguéssim extraviat o perdut tot seria més fàcil, però el cas es que l’hem de crear de zero. No sabem qui som. No tenim ni idea si els símbols de Catalunya ens representen, si creiem de veritat amb l’estatut d’autonomia, si la llengua catalana és la nostra o bé si es la mateixa que es parla a la Comunitat Valenciana o a les Illes Balears o posem sempre com a nostra l’altra llengua oficial a Catalunya.

Estem perduts, corpresos, buscant de forma esfereïdora i patètica el favor del líder central, la visita a la comarca del capitost de la meseta, signant discursos que estan en contra dels interessos del nostre territori. I amb això ens conformem. Peró el pitjor de tot es que som quatre gats i amés mal avinguts, amb camarilles, interessos personals, enxufismes familiars i una manca absoluta de talla intel·lectual per portar a terme un canvi en el nostre trist i patètic rumb que portem.

Qui som?, d´on venim?, a qui volem representar?. Quan les premisses que apuntem avui trobin una resposta correcte i haguem descobert quin es el nostre origen, quin son els nostres referents, que volem representar, aleshores podrem tenir una identitat pròpia en la que la majoria dels catalans es vegi representada i ens deixin de percebre com la “rara avis” de la política catalana.

I per això hem de reconèixer que Catalunya es una nació cultural, i el Partit Popular Català es un grup polític autònom, a l’estil de la “Unión del Pueblo Navarro” i amb vida pròpia que vol governar la Generalitat de Catalunya i co-governar en el conjunt d´Espanya.

Es Catalunya una nació cultural?. Es cert que els Catalans som diferents?. Es ver que Catalunya ha de tenir el mateix reconeixement que Castella des de un àmbit cultural?. Si la resposta es negativa, els catalans sobrem en aquest partit, i el que s’ha d’apostar es per un partit eminentment lerrouxista, d’obediència cega als mandats de la central i per tant la negació de qualsevol possibilitat d’autonomia de la gent del PP Català. Es un discurs relativament fàcil de fer a Cornellà o a Badalona, però impossible a Manresa, Celrà o Almacelles. Tenir dues ànimes i un sol cos esdevé missió impossible i arribats en aquesta tessitura no valen mitges tintes. Ni componendes. I la defensa de la hispanitat catalana ha de ser el nostre eix central, ans al contrari un discurs castellanista esdevindrà un missatge profundament anticatalà que provocarà un rebuig més gran al concepte d´Espanya.

Es la defensa de la llengua castellana el sant i senya del PP Català?. Som els nous lerrouxistes?. Som l’únic partit que defensa el centralisme?. Això sembla, i no només ho sembla sinó que ens encarreguem de fer-ho públic, de deixar-ho ben clar, de que ningú en tingui la més mínima dubte. Està be? En part, sí, el castellà es una llengua que pertany a la nostra nació política i l’hem de defensar, com qui hom defensa el seu pare. Però i la llengua catalana?, l’hem de defensar?. Sembla que no. Ningú amb credibilitat al nostre partit ha dit mai res en defensa de la seva integritat territorial, de l’absurditat de la seva persecució durant els maleïts anys del franquisme, de la pèrdua d’influència en tots els àmbits (excepte en l’ensenyament), en la feblesa comercial en la que troba. La llengua Catalana es la nostra llengua, i la hem de defensar com a una mare. Rebutjant imposicions, sancions o persecucions que estan portant a terme els nous inquisidors que manen a la Plaça de Sant Jaume, però defensant el seu ús i aprenantge, la divulgació i l’ensenyament en tots els àmbits.

Quin son els nostres referents?. No en tenim ni idea. No som ni d’uns ni volem que ens identifiquin amb els altres. No som res. Som menys que res, no som. I això es la marginalitat, el frikisme, el radicalisme en alguns casos. I això porta a una manca d’un missatge entenedor per les classes menestrals catalanes.

Però, podem tenir un origen?. Qui dona l’origen als pobles?. Es clar que es la gent que ha fet Catalunya. No es hora de parlar d’història, sinó d’interpretar la nostra història.

Catalunya ha estat un poble dominat pel sentiment romàntic. Hem inventat la nostra història. Hem creat els nostres mites. Hem inventat les nostres ensenyes. Això ho han fet tots el pobles, i especialment el català des de el temps de la renaixença.  Però no es tracta des de la nostra òptica d’inventar mites, sinó de saber interpretar correctament el nostre passat,  per donar-li la lectura que ens permeti connectar amb el seny català que tant reclamem.

I a diferència dels separatistes que prediquen que Catalunya és només una especifitat étnica i lingüistica, nosaltres creiem que històrica i politicament som espanyols, doncs Espanya és una entitat natural i no un supòsit artificial producte d´una integració malllevada. Espanya, com a nació politica, formada per les nacions étniques i culturals que formen la seva pròpia essencia.

N´Antoni Bori i Fontestà  va publicar en “El Trobador Català”, aquests versos sobre Catalunya, la més rica i estimada regió espanyola, una visió potser estereotipada, però d´una fe en si mateixa, una bellesa gairebé narcisista,  i una força colpidora:

“De les regions espanyoles,

la més rica i estimada

és la de tots coneguda

per la terra catalana.

dels Pirineu, on comença

allà a la ratlla de França

fins al regne de València

estén sos rius i muntanyes.

A llevant té la marina

que li dóna tanta fama

pels seus ports, des del de Roses

a Sant Carles de la Ràpita.

L´Aragó, a ponent, li dóna

l´alé ardent de ses mojades,

per colrà els blats i les vinyes

de l´Urgell i la Segarra.

I si al migdia València

Naturals sos límits marca,

Amb sos perfums i ses hortes

Com bona amiga l´abraça.

De totes aquestes terres

Fronterisses i germanes,

En altre temps Catalunya

En fou reina i sobirana.

Encara avui les enyora

Quant sent que d´elles es parla,

I per gaudir de sa vista

Puja a dalt de ses muntanyes.

En alta mar veu Mallorca

Que la saluda i acata,

Com bona filla que sempre

Es recorda da la mare.

De Puigcerdà veu a Llívia,

I més endins, cap a França,

Mira també com a filles

El Rosselló i la Cerdanya.

Totes foren terres seves

En el temps que el rei en Jaume

A tots els vents estenia

L´escut de les quatre barres.

Catalunya, poble que necessita una gran autoestima per reconeixes, i no caure en la depressió de les lluites de “Nyerros contra Cadells o de la gent de la Busca contra la Biga”, ens aporta als homes i dones del PP Català milers d’exemples per tal de trobar el nostre origen i reconèixer la nostra identitat. El sentiment hispànic, avui somort, però sempre present.

Aquests exemples no son ni els de la defensa extrema de la llengua de Castella, ni l’obediència cega als desitjos dels polítics de la “Villa de Madrid”, ni els Pelaios, ni Felipes, ni cap dels exemples de la noble Castella. Nosaltres com vers espanyols hem de cercar les nostres arrels el nostre origen en nosaltres mateixos, en els nostres propis referents, en la nostra pròpia història, en el nostre propi país.

El nostre missatge doncs ha de ser de la mateixa bellesa i emoció com la transmet el poeta vigatà Andreu Febrer el segle XIV amb la seva poesia “Domma, lo jorn qu´ieu me partí de vós”:

“Que eneixí creix tots jorns vostra beutats

E valors grans qui de vós naix e brulla,

Que z-ieu no sai d´Espanya tro en Pulla

Home que us vis no en fos enamorats;

E per ço crei bé que serets requesta

Per tots aicells qui mills sabran triar;

Mes vós, Amor, prec vullats-me guardar,

Can serà ops, ma joiosa conquesta”.

I parlant de vigatans, qui millor que refermar-nos en el més gran poeta de Catalunya per entendre la nostra hispanitat, que la d’en Jacint Verdaguer i Santaló quan ens canta en “el Virolai” .

“Dels Catalans sempre sereu Princesa,

dels Espanyols Estrella de l´Orient,

siau pels bons pilars de fortalesa

pels pecadors lo port de salvament“

El Virolai, cant espiritual de Catalunya, autèntic himne de la hispanitat i de la nostra catalanitat, himne de pau i d’estima, de joia i de fe, de tradició i de llegenda. El Virolai, cançó màgica que entonen els escolans a l’abadia amb la solemnitat i la majestuositat que ens mereixem com a catalans, himne d’amor, tant diferent amb aquell himne inventat, barroer i ple d’odi que entonen amb patètica formalitat i posat de progre patriota com es la versió inventada dels “segadors”, himne sòrdid que no representa absolutament res del que hem estat de ver els catalans, i que hem de rebutjar com a mostra de la absoluta equivocació que representa el nacionalisme separatista que mana, domina i governa la nostra estimada terra.

En el passat congrès del mes de Juliol del 2008 del PP de Catalunya, un grup de militants del Bages vem presentar una esmena d´addició dins la ponència política. Vàrem complir tots els tràmits. Vàrem presentar tota la documentació. Vàrem seguir totes les indicacions que ens demanaren. Però no vàrem voler renunciar a la nostra esmena per les pressions dels capitosts del partit.

El boicot per part dels responsables del congrès va ser vergonyòs, se´ns va voler enganyar amb falses espectatives, la censura i la amenaça va funcionar en el si del congrès com ho feien els vells partits dinàstics de l´Espanya decimonònica. Patètic espectacle el que vàrem viure. Nomès la ferma determinació de defensar la nostra esmena o en cas contrari convocar els mitjans de comunicació, va permetre als responsables de la ponència deixar-nos llegir-la i poder ser votada (sense cap garantia d´imparcialitat). Forem derrotats, però treguerem més del vint-i-cinc per cent dels vots dins de la sala, el que ens permetia (segons la normativa del propi PPde C) defensar-la davant del plenari. No fou possible.

La nova presidenta del PP de C, la Sra. Sánchez,  es va comprometre a explicar-nos que havia passat en el si del congrès i per quins motius haviem estat censurats, i fins i tot escarnits. RES de RES, cap explicació ni justificació ha estat adreçat vers els inspiradors de l´esmena.

Aquesta es l´esmena, la seva justificació politica i la seva defensa.

PONÈNCIA D’ ESTRATÈGIA POLÍTICA

ESMENA D’ ADDICIÓ

Per ser col·locada com a últim paràgraf a la pàgina cinc en Ideologia i Estratègia.

Text de l’ esmena:

“I en paral·lel a aquest decàleg de la nostra ponència, i en compromís de servei polític i ideològic al sí dels ciutadans  de Catalunya, és crearà una comissió per analitzar i estudiar la viabilitat, oportunitat, necessitat i adequació de la creació del Partit Popular Català per apropar les nostres estratègies i definicions de país a tot el conjunt de la ciutadania, possibilitant l’arrelament a cada un dels nostres pobles i viles de Catalunya de la nostra opció política, i aconseguir donar les respostes als problemes dels nostres veïns i alhora aconseguir ser percebuts com un partit polític sòlid, útil i compromès amb el territori i el país. “

Avui en dia ser membre del Partit Popular de Catalunya es pertànyer a un Partit marginal i marginat, mal vist,  on no existeix l’orgull de manifestar la nostre pertinença al PPC en públic, per por de perdre el prestigi social o el reconeixement de la gent que ens envolta.

Ser membre del Partit Popular de Catalunya es, a ulls de la majoria de catalans, militar en un Partit residual, sense gairebé presència a la societat, amb manca de intel·lectuals que li donin suport, més ben dit amb el despreci absolut del món lletraferit català, sense un missatge clar i entenedor,  sempre nedant contracorrent de l’opinió catalana, amb l’odi del mig-somriure autosuficient de qui ha fet de Catalunya en els últims anys un territori on lo espanyol o hispànic es rebutjat.

Ser membre del Partit Popular de Catalunya  és feina dura, complexa i difícil, moltes vegades agosarada i fins i tot arriscada si a la ciutat, vil·la o poble on vivim ens identifiquen, podem quedar escaldats per les pressions, els insults, les amenaces o directament les agressions per pintades a casa, per la culpabilització de tots els mals que puguin assolar-nos. La gent del PPC a Catalunya és gent valenta, però som pocs, molt pocs els qui donem la cara de forma altruista, sense res a canvi, amb molt a perdre i res a guanyar,  perquè es molt difícil ser i representar el que sóm.

Ser membre del Partit Popular de Catalunya és ser un anticatalà per gairebé tots els catalans. Pertànyer a un Partit manat des de Madrid, on l´imposició o destitució dels líders han estat el caprici electoral d’uns capitosts molt allunyats de la nostra realitat i on el missatge antiseparatista que el PP ha practicat fora del nostre territori es confon amb un missatge anticatalà que perjudica e hipoteca qualsevol intent de fer sentir la nostra veu.

Ser membre del Partit Popular Català a Catalunya es percep pels catalans, com l’únic defensor de la llengua castellana i del bilingüisme mal entès (en castellà sempre) i d’un Partit que busca la segregació en l’ensenyament i que vol trencar la unitat de la llengua catalana que es parla en altres territoris d´Espanya. Volem ser bel·ligerants amb qui deprecia la llengua de Castella a casa nostra i ens neguem a que la llengua catalana pugui tenir el reconeixement de la seva unitat i de la necessitat de protegir-la i emprar-la arreu com a llengua espanyola que és.

Ser membre del Partit Popular Català a Catalunya és militar en un partit que és sentit com un cos aliè a la realitat catalana, relacionat amb el franquisme i les actituds més xulesques i anticatalanes que la nostra terra ha sofert sota la bota militar. La pressió mediàtica i revengista dels partits d’esquerra que cerquen guanyar una guerra fratricida 70 anys desprès, es fa exclusivament amb la criminalització de la gent del PP i es molt dur no poder ni saber contestar les mentides a les que des dels mitjans públics,  i també molts de privats, ens bombardegen sistemàticament amb la seva memòria històrica identificant els botxins amb la gent del PP.

Ser membre del PP de Catalunya és la d’un sofert militant que defensa amb lleialtat el concepte d´Espanya. Expulsats de la Catalunya correcte, políticament anatemitzats pel “pacte del Tinell”, escarnits pels periodistes a sou del poder. I amb això estem. No podem fer política, ens impedeixen fer política, però almenys podem fer didàctica. Didàctica de que?. D´Espanya, es clar, i dir ben clar:

Sóm Espanyols, per què sóm catalans.

En Feliu i Codina el segle passat ho manifestà així:

“Espanyolistes som tots en aquesta regió, no per tots ben entesa, però el nostre espanyolisme no ens impedeix que siguem catalans fins el moll de l’os”.

Segurament ser membre del Partit Popular de Catalunya  pels nostres companys de la resta D´Espanya és un exemple d’espanyol sensat, de militant entregat, de model a imitar i sobretot de català que no sembla català. Ser membre del Partit Popular a Catalunya és molt diferent que ser-ho a la resta d´Espanya. Es molt fàcil ser del PP a Alcobendas, Aguilas, Villarrobledo o Paléncia, però ser-ho a Berga, Vic, Olot o al barri de Gràcia de Barcelona no és precisament un camí de Roses. Tampoc ho és ser-ho a Gernika, però això és un altre tema.

Però com sóm els militants del PP Català?. Quin model de Partit volem?, Tindrem possibilitats reals de governar a Catalunya?. Serem uns marginals la resta de la nostra vida?. Serem sempre els representants folklòrics del Partido Popular, uns estranys sense cap mena d’influència i marginats per uns i per altres?.

L´estratègia política que s’esdevé en els propers anys pel Partit Popular Català a Catalunya no ha d’anar encaminada en lluites caïnites entre famílies polítiques amb la única voluntat d’assentar-se a una poltrona, no hem de centrar el nostre esforç en cercar un líder messiànic que ens guiï vers l´obtenció de més diputats enamorats per una oratòria agressiva però d’esquena a la realitat, no hem de fer plantejaments territorials de defensa de transvasaments, de línies d’alta tensió o centrals nuclears, nosaltres hem de fer de la necessitat del nostre reconeixement social una virtut. Hem de dir-li a la societat catalana, que no sols som catalans, sinó que som els millors catalans, i que per això, només per això, som espanyols.

El PP de Catalunya, tal i com molt bé diu aquesta ponència política, ha de defensar una societat sense l´intervencionisme que prediquen i practiquen les esquerres.

El PP de Catalunya vol un marc lliberal humanista, amb un profund sentit de la justícia i en la defensa de la família que es el pilar bàsic de la nostra societat.

El PP de Catalunya creu en la recuperació del tradicional dinamisme de la societat civil, una societat amb igualtat d’oportunitats per a tots, siguin autòctons o nouvinguts.

El PP de Catalunya creu en premiar l’esforç de l’individuo, on pogué  escollir l’educació que vulguem pels nostres fills sigui un dret.

El PP de Catalunya ha de apostar pel desenvolupament de les inversions industrials i per fomentar la competitivitat, amés de apostar pels joves emprenedors que volen ser empresaris.

El PP de Catalunya ha de apostar per una educació trilingüe on l’aprenentatge de l’anglès, espanyol y català jugui un paper important.

El PP de Catalunya ha d’apostar per un control de la immigració per tal d’evitar esclats de racisme i de guetos, una societat menys burocratitzada i més flexible.

Però ara i aquí altre es la batalla que hem de tenir, aquesta lluita a de ser sentir-nos catalans i per tant aconseguir el reconeixement del poble català.

Sinó mai no sortirem del cercle viciós en el que estem. Serem uns outsiders. Farem la feina bruta de la gent de Convergència, que els hi regalàrem el poder sense res a canvi. És més els hi regalarem el poder i ens han escopit e insultat anant fins al notari a deixar clar que nosaltres no som mereixedors d’altre cosa que el despreci i la nostra mort política.

I a callar. El Partit Popular de Catalunya, tant obedient com inexistent ha defenestrat caps, ha eliminat dirigents, i acabem de viure un episodi grotesc en aquest congrés que ens fa caure a gairebé  tots la cara de vergonya. Estem silents, ens trobem cada quatre anys per ungir un nou líder, que desprès és descabellat pel dirigent madrileny de torn, i tornem a començar.

De forma radical, hem de canviar el nostre missatge. O sempre serem uns marginals i uns marginats de la política catalana. I això no pot ser. No podem ni devem mantenir-nos en aquesta situació. No podem plantejar-nos com a gran repte el fet de tenir un regidor més o menys al Bages, de poder fer més llistes electorals que ningú i treure uns resultats desastrosos, o pretendre arribar a ser la segona força política a Mataró (sent la quarta força política al Maresme). Hem de ser un partit guanyador. I sinó pleguem, i reconeixem-ho d’una vegada, que nosaltres no som d´eixe mon.

Ara o mai esdevé plantejar-nos seriosament què volem ser, on volem anar i què hem de dir, per tal de fer una gran catarsis col·lectiva a Catalunya, un país esmorteït, depressiu, sense esma, que es mira contínuament el melic i que constantment es planteja la seva secessió. Un país sense càrrega intel·lectual, sense el teixit industrial que el va caracteritzar, un país ple de funcionaris que ha matat la virtut emprenedora dels catalans, un país sense iniciativa privada on les forces d’esquerra i deslleials al projecte comú d´Espanya han anat cobrint totes les formes de govern. Hem d’aconseguir sacsejar Catalunya i treure-la d’aquesta somort i estat d’abatiment general i desencís en la que es troba. Un país que ens expulsa per que no s’ha reconegut en nosaltres. Un país que es diu emprenyat i l’únic que ha fet es votar massivament en contra de nosaltres.

No han importat els desgavells ferroviaris, la reculada d’inversions de l’estat, la ineptitud en una planificació hidrològica, la fugida d’inversions internacionals,  el creixement vergonyós de l’especulació que ens ha abocat a la porta d’una crisis de difícil solució, la manca d’infraestructures i comunicacions, les disputes per la MAT, la vergonya de la discussió del túnel de Bracons, la fugida d’empreses vers altres indrets, la manca d’inversions en noves tecnologies i sobretot la pèrdua de la credibilitat dels catalans a la resta d´Espanya. Les ridícules actuacions del govern d’en Maragall, que de ben segur seran superades pel govern de don José Montilla i els seus companys de viatge, han provocat una pèrdua de la nostra tradicional bona premsa per la resta d´Espanya. Però tot això als catalans els hi ha donat igual. Han votat en contra del PP. La manca de tolerància i de respecte que ens han tingut aquesta gent ha estat de nivells esgarrifosos. I això és així, i ho hem de reconèixer.

Per tant ho hem fet molt malament per arribar a aquesta situació. No hem sabut plantar cara, ens hem arrugat i amagat darrera dels dirigents del partit a Madrid. Fins i tot algun capitost que diuen son companys de viatge nostre i que són de nova incorporació va tenir la poca vergonya de venir a insultar als catalans en plena campanya electoral a Girona.

“Per rica i poderosa  te criden la primera,

tes obres testifiquen que ton orgull no es va;

l’empresa que no agosen, prenent-la per quimera,

que es faça a Catalunya, lo poble diu.. i es fa

Ta glòria és ta constància; per ella en altres dies

Donares al món Jaumes, Rogers i Cabestanys,

Per ella Déu comporta que avui encara sies

La joia de l´espanya, l´enveja dels estranys”.

Això deia en Josep Pons i Gallarza al famós poema “Lo treball de Catalunya”. Qui es reconeix avui en aquestes rimes?. On són els nostres herois?, els nostres cabdills?. Catalunya resta somorta, apagada, deprimida. La classe política catalana és mediocritat, l’alçada intel·lectual no arriba a La mitjana dels països menys desenvolupats. I el jovent català té com a màxima ambició ser un funcionari.

I nosaltres marginats. Sense esma de poder fer-hi res. I de dir, menys.

I hem de reconèixer que la nostra marginalitat ve donada per la nostra identitat. La identitat que nosaltres ens hem guanyat a pols. La identitat que uns ens han penjat. La identitat que altres diuen que som. La identitat que nosaltres no sabem trobar. Una identitat que arrosseguem com ànimes en pena, intentant justificar-nos que som uns catalans estranys en aquest paradís de prosperitat que la progresia de casa nostra ens ven com l’anomena’t “oasis català”. El què som, és una colla de gent amb molt bona voluntat, sense cap mitjà de comunicació afí, sense recursos, amb un discurs diferent a cada territori, sense vida, amagats i moltes vegades protegits per la policia per evitar que els patriotes d’esquerres ens donin pel sac.

Per tant el discurs polític que hem de fer és un discurs IDENTITARI, diferent del que es fa a la resta d´Espanya, propi, català, però sobretot creïble ben construït i amb la suficient càrrega emocional per sumar totes les adhesions, simpaties i il·lusions que mai fins ara hem sabut transmetre al poble català.

Ara és l’hora doncs de plantejar una Espanya gran des d´una Catalunya forta, sense empelts, sense reivindicacions insolidàries, remarcant el que ens uneix i no el que ens separa d´Espanya, sabent que hi ha molts més vincle que ens uneixen i enforteixen amb les altres comunitats hispàniques, que no pas ens separen. Que la nostra història, és una història hispànica, i que volem anar de la mà de les altres nacions culturals hispàniques per construir una nació política de la que ens puguem sentir plenament representats i còmodes amb la nostra especial particularitat.

I deixant clar que som Catalans, que tenim la necessitat de viure i manifestar-nos políticament com a membres del Partit Popular Català, i que de forma lleial i honesta volem contribuir a la direcció d´Espanya com ho fan els nostres companys de Castella, de Galicia i d´altres indrets hispànics.

Ara és l’hora de deixar les cadenes i les angoixes i d´estendre la mà i la il·lusió, tant als catalans com a la resta d’espanyols. Perquè nosaltres som gent d’aquí, de la terra i ningú ha de sentir-se exclòs de la Catalunya Gran que hem de construir.

Per tant, no ens valen propostes de pactes amb els nacionalistes separatistes que sempre han estat deslleials amb el concepte hispànic, i quan han pogut ens han apunyalat i despreciat. Per tant NO és hora de pactes amb Convergència ni amb cap dels partits que es creuen els representants exclusius de  Catalunya. Es hora de treure-les-hi tota la legitimat electoral, arrabassar-los els vots, deixar-los sense arguments, i per un cop ser valents i proposar representar d’una vegada per totes els interessos, la tradició i els valors dels catalans, sense intermediaris comissionistes ni xantatgistes barroers.

I per això HEM DE CREAR EL PARTIT POPULAR CATALÀ.

Lleial amb el Partit Popular, però parlant d’igual a igual amb els nostres companys de la resta d´Espanya. Per tant que ells també siguin lleials amb nosaltres i respectin les decisions que els catalans volem prendre amb lleialtat hispànica.